Pistes per arribar a l'assassí

En diverses ocasions ja ens hem detingut en el succés tan repetit dels assassinats de dones a mans dels seus antics amants. També era obvi que el destí de molts fills d’aquestes parelles s’estava convertint en la presa fàcil del rancor sense alertar la nostra vigilància. Però aquest estiu les quotidia­nes xifres de crims s’han estirat fins al nivell d’epidèmia. A Conca dues noies van ser assassinades per l’antic nòvio d’una d’elles, i les televisions ens en van mantenir informats amb detall. La caça i captura de l’assassí es va voler pintar com una pel·lícula d’audaces persecucions, quan una vegada més, el crim era barroer, la fugida va ser poc elaborada. L’home va fer servir el seu cotxe, va seguir trucant des del seu propi mòbil i es va acomodar a la casa d’un amic previsible que havia conegut a la presó. Vaja, que per més que la tele ho pintés com un assumpte de gran misteri, allò només responia a la mateixa insultant i dement brutalitat de sempre.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Va coincidir aquells mateixos dies el desenllaç de la sortida del Reial Madrid del seu porter més rellevant. Iker Casillas va abandonar l’equip en un altre d’aquests encreuaments inhumans que té l’esport amb la memòria emocional. Però el que més va cridar l’atenció va ser que molts mitjans de comunicació van destacar la decisió de la seva dona d’acompanyar-lo fins a Porto i deixar la feina. No dubta ningú que a Sara Carbonero li serà senzill combinar la seva nova ciutat amb activitats professionals, perquè té una gran rellevància. Per això el més alarmant eren els titulars que clamaven: “Ho deixa tot per amor”. És lleig comparar un assumpte de bestiesa periodística amb la sordidesa del crim, però seria bo que reparéssim en la quantitat de vegades que es reclama a les dones una fidelitat, una renúncia i un abandonament de tota professió i activitat en nom d’un concepte possessiu de l’amor. Aquest és només un altre dels molts errors que encara comet la societat espanyola quan parla de relacions sentimentals: insistir en valors masclistes, caducs i finalment criminals. La frustració emocional és la principal excusa per a aquests crims que, per sort, ja no anomenem passionals. Queda pendent un esforç nacional per intentar generar nous valors, basats en el respecte, l’autonomia, la individualitat i la justícia per a la dona. Mentre no hi incidim, seguirem enterrant-les entre llàgrimes de fracàs.

Però hi ha alguna cosa més. L’assassí està massa a prop. L’entorn espanyol no té sentit de la prevenció i tota la intolerància que mostra contra el criminal ha sigut tolerància durant el procés de fabricació del rancor i la maldat al seu inte­rior. És important actuar amb enorme celeritat per desvelar tantes coses pròximes que assenyalen un assassí en potència. Comportament, actitud, mentalitat, es detecten en la vida quotidiana sense que ens adonem que estem davant un assassí que actuarà com a tal quan li arribi la justificació. I el millor exemple són aquests dos ciclistes morts en paratges espanyols perquè els veïns han posat trampes per a ells: cables tallants que els han provocat accidents terribles. Els culpables es mantenen en l’anonimat, però segur que es miren al mirall i troben excuses i persones del seu entorn que els justifiquen. Només és un exemple, però l’assassí està massa a prop, gairebé ­podríem dir que dins nostre i hi ha tantes pistes per arribar-hi, que és insultant que no sapiguem desactivar-lo abans que actuï.