Una mala paella

Una bona paella és probablement una de les coses més difícils de fer del món. Cada persona té la seva recepta; cada família, el seu secret. Uns hi posen pebrot de morro de bou i costella de porc. Altres, conill i cargols. Hi ha regions on regna la carxofa i el bitxo. La xarxa està plena de fotografies de paelles espantoses: amb formatge, amb ous ferrats, amb colorant blau (paella barrufet) i fins i tot amb salsa rosa. Els anuncis escrits a mà en alguns restaurants de barri tenen un punt prodigiosament reconfortant: “Els dijous, paella”. Hi ha persones que mai mengen paella a la nit perquè diuen que costa de pair... A mi m’agrada més fer paella que menjar-ne: anar al mercat, escollir les gambes... després fregir trossets de pollastre i pebrot. Poso tots els elements al marbre de la cuina en ordre d’aparició i procedeixo. Reconec que faig servir caldo de peix de bric, ningú és perfecte, encara que no descarto fer algun dia el meu propi fumet (això serien paraules majors).

Un diumenge d’agost vaig decidir fer una paella per a uns quants amics que passaven les vacances a casa. Només un d’ells venia en moto des d’un poble, a uns 50 quilòmetres. Ho tenia tot comprat per endavant, així que li vaig dir al de la moto que truqués quan estigués a punt d’arribar, per poder calcular el temps de tirar l’arròs. El de la moto va dir que d’acord, que arribaria cap a les dues, però que trucaria quan estigués a 10 minuts de casa. Vaig començar amb els prolegòmens de la paella. Eren les tres de la tarda i ni una trucada ni un missatge. I tampoc contestava als nostres. Els amics van començar a obrir ampolles de vi i a picar tot el que hi havia a casa, sense fer cas de les meves protestes perquè després no tindrien gana per a la paella. A les quatre, encara res. ¿Què havíem de fer? ¿Esperar? ¿Tirar l’arròs? ¿Passar d’ell?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les patates fregides, les olives i el fuet ja havien volat, encara que de vi en quedava. Ens vam començar  a preocupar de veritat. El de la moto és d’aquelles persones absolutament fiables que si diuen que vénen, vénen. Les teories oscil·laven entre un rapte extraterrestre, un rapte per part d’una colla d’angleses desaforades i un rapte per una secta d’il·luminats. Finalment, a dos quarts de sis, vam rebre un missatge: “Se m’ha espatllat la moto. L’he hagut de deixar en un descampat i no portava telèfon ni targetes ni diners, així que he hagut de tornar a casa, però abans he caminat 10 quilòmetres sota el sol fins que algú m’ha recollit. Ha sigut horrorós. Ho sentoooo. Mengeu la paella sense mi (aquí l’emoticona desesperada). Llavors ja eren les sis de la tarda i els ingredients de la paella tenien una pinta molt trista. Com que l’única persona que no havia begut era jo, vaig decidir agafar el cotxe i anar a buscar el nostre amic.

Ens vam asseure a les deu de la nit a menjar la paella. No, no va sortir bona. Va ser la pitjor que he fet a la meva vida. Afortunadament, tots estaven tan afamats (i beguts) que se’n van llepar els dits. I el de la moto es va poder oblidar del seu dia de merd