El seny de no passar de la línia

¿Què hauria pensat o dit Salvador Dalí de tot aquest guirigall? ¿Quins comentaris li haurien suscitat Artur Mas i la seva tossuda insistència que Catalunya se separi per fi i d'una vegada de la malvada Espanya? Aquestes preguntes, i altres de relacionades, fa setmanes que em ronden pel cap. I he recordat de sobte un text del jove pintor, publicat el 1927 a L'Amic de les Arts, titulat Reflexions. El sentit comú d'un germà de Sant Joan Baptista de La Salle. Al germà en qüestió, professor de dibuix de l'inci­pient artista al col·legi figuerenc de l'esmentada comunitat, li agradava repartir entre els seus alumnes senzills dibuixos seus, fets amb l'ajuda d'un regle, i demanar-los que els acolorissin amb aquarel·les. «Pinteu-los bé -aconsellava-. Pintar bé en general consisteix a no sobrepassar la línia» («no passar de la línia»). Dalí, de qui les seves millors obres destaquen per la seva atenció al detall minúscul, fins i tot microscòpic, va tenir en compte l'ensenyament d'aquell «senzill mestre» que observava una «norma de conducta» capaç d'inspirar «tota una ètica de probitat artística».

Els catalans, si ho entenc bé, es preen de ser, entre els habitants de la península Ibèrica, els més dotats de sentit comú, de seny. Així doncs, cal pensar que Dalí tindria molt a opinar sobre l'obstinació de Junts pel Sí, «aquesta estranya coalició unida» (Felipe González), per tallar les amarres amb la resta de ­l'Estat.

He llegit i rellegit amb fascinació la resposta, si es pot anomenar així, d'Artur Mas a la carta oberta als catalans de l'expresident del Govern. Resposta firmada també per Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné. ¿Qui la va redactar? ¿Mas, o va ser producte de deliberacions en conclave? No ho sabem. Sigui com sigui, la seva qualitat és pobríssima, conceptual­ment i literàriament. Descriu la carta de González com a «libel incendiari» quan no és, en absolut, ni una cosa ni l'altra, sinó l'expressió del profund respecte que li suscita Catalunya i el seu desig que no se'n vagi, que es busquin solu­cions de compromís. Per a Mas i els seus cofirmants, Catalunya «ha estimat Espanya i la segueix estimant», «ha contribuït més que ningú [sic] al progrés d'Espanya», i això «malgrat no haver sigut estimada», malgrat «l'absència de reciprocitat», malgrat que fa segles que busca «un encaix» amb la resta del país. És la jeremiada bíblica de sempre, el victimisme de sempre, la dialèctica de sempre, l'autocompassió de sempre. El text diu que parla en nom «de la immensa majoria de la societat catalana», quan això no està demostrat en absolut. Dóna per descomptat, a més, que una Catalunya «independent» seria un paradís terrenal, una utopia. S'oblida que el capitalisme és el capitalisme, el manegui qui el manegui, i que la independència de Catalunya no garantiria, per si mateixa, que la gran majoria dels seus habitants visquessin millor. Al contrari, veient els comportaments de certs prohoms catalans (i la seva prole) no hi ha raons per pensar que el «nou país» que s'imagina Mas, lliure d'Espanya, fos necessàriament un lloc més decent i més culte del que és en l'actualitat.

S'ha de dialogar en profunditat, s'ha de reformar la Constitució allà on faci falta. El PSOE va optar, en l'anomenada Declaració de Granada (2013), per avançar cap al federalisme. Segueix en la mateixa línia. Només puc estar-hi d'acord, aquesta tercera via sembla l'única assenyada, raonable. El partit fa bé, per un altre costat, de criticar l'immobilisme de Rajoy, al llarg dels últims anys, en relació amb Catalunya. Jo aniria més lluny. Al no decidir reorganitzar l'inútil Senat com a Cambra territorial, els polítics, tots, han fracassat de manera estrepitosa. Deixar de promocionar el coneixement de l'idioma i de la cultura catalanes a tot l'Estat és una bogeria, a més d'un desencert. I si la dreta pàtria creu de veritat que Catalunya és part consubstancial, inseparable, de l'Espanya essencial, de l'«ànima nacional», doncs que ho demostri endinsant-se en la seva cultura i la seva llengua i promocionant-les fora de les seves fronteres autonòmiques. No passa res d'això, és clar. Ni Aznar parla català a casa ni gairebé ningú llegeix una novel·la en català a Madrid.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Afegeixo que néixer bilingüe és un immens privilegi. I que menysprear un dels idiomes rebuts, el castellà, és com renun­ciar a un meravellós regal que t'han fet. Ada Colau s'expressa amb envejable soltura en els dos idiomes. És un verdader gust escoltar-la. Quan Mas parla espanyol ho fa gairebé a contracor, sense cap gràcia.

No passar de la línia. Aquesta no és una carta oberta als catalans, qui sóc jo, però espero de veritat que el 27 triomfi el seny.