Uns béns comuns mundials
En educació cal superar la vella batalla pública/privada i optar per formar per viure junts
No ens enganyem: en aquesta campanya electoral no es parlarà dels temes que són realment rellevants per al país. Un dels més importants, sense cap mena de dubte, és l’educació. Algunes persones tenen amnèsia, però tots sabem que els successius governs de la dreta conservadora que van regir Catalunya durant més de 20 anys no van dedicar l’atenció, l’esforç i els recursos necessaris a l’educació.
¿Per què han dedicat tan poc suport a l’escola pública en el seu llarg període de govern? Aquesta va ser la recriminació que va dirigir un professor universitari en un esmorzar a Jordi Pujol al cap de pocs dies d’haver deixat el càrrec. La resposta ràpida del president va ser: «¿Sap vostè a quin col·legi porta les seves filles Montilla? ¿I Maragall?». De la seva resposta vam deduir que aquests responsables del socialisme català portaven les seves filles a escoles privades.
Ara, quan iniciem el nou curs escolar, és un bon moment per llegir l’últim informe de la Unesco, Repensar l’educació: cap a un bé comú global, i per introduir en el debat electoral les reflexions contingudes en ell. En l’informe, que es va presentar al juliol a Barcelona, es fa una distinció clara entre el que, en l’economia de mercat, es coneix com a bé públic i el que és el bé comú.
Els anomenats béns públics s’han considerat vinculats a les polítiques públiques, i l’Estat només ha d’assegurar la seva provisió, podent entregar la seva producció al sector privat. El concepte de bé públic l’enfronta a bé privat, incorporant una falsa dicotomia entre públic i privat. Una dicotomia que estava clarament present en les paraules del president de la Generalitat. A l’introduir la idea de bé comú sortim immediatament de la trampa públic/privat. El bé comú es pot definir com el constituït pels béns que com a persones posseïm en comú i la seva utilització estableix relacions interpersonals: els valors, les virtuts cíviques i el sentit de la justícia. En altres paraules, podem afirmar que l’educació i la creació de coneixement, la forma d’adquirir aquest coneixement, la manera de validarlo i –el que és més important– com s’utilitza són comuns a totes les persones com a part d’una empresa social col·lectiva.
M’ha semblat molt interessant que una institució puntera en educació com la Unesco posi precisament ara l’accent en la idea de bé comú. Perquè aquesta ens permet fugir de la influència d’una teoria socioeconòmica individualista, inherent a la noció de bé públic.
L’anterior informe –conegut com a Informe Delors (1996), amb aquell títol preciós, L’aprenentatge: hi ha un tresor amagat dins– ha sigut un text que ha influït moltíssim en el món educatiu en els últims anys. Tant de bo que la Unesco aconsegueixi, amb el seu informe Rethinking, influir en aquest necessari debat en els sistemes educatius de tot el món.
Un exemple que il·lustra molt bé aquesta necessitat de reflexió és el que ha passat els últims anys als Estats Units, un país que té els millors col·legis i universitats i a la vegada alberga escoles i centres de qualitat més que dubtosa. El 2010, David Guggenheim va dirigir un excel·lent documental sobre el sistema educatiu del seu país, Esperant Superman. Segurament una traducció en català del carrer seria Això no ho arregla ni Déu. En les últimes dècades, les polítiques educatives dels EUA han abraçat solucions de mercat. I cada cop més la separació entre els que reben una bona educació i els que no és més gran. Esperem que a la llarga aquesta situació no es faci insostenible, si no ho és ja.
La premissa de partida és que si tots els nens/es i joves d’un país reben una educació de qualitat, fonamentada en la formació en valors i en la justícia universal, llavors, i només llavors, podrem construir un país cohesionat i sòlid. Una educació humanista on s’ajuda els joves a tenir capacitats i ganes de seguir aprenent. Per això és necessari superar les velles batalles públic/privat i entendre l’educació com un servei per ajudar a formar ciutadans preparats per viure en comú.
Al mateix temps, és necessari deixar de tractar els nens i nenes com a clients. L’escola comuna que hem de construir, per sobre de tot educa i acompanya. Lògicament, hi ha moltes diferències entre escola primària, secundària, professional, universitària i d’adults. A Catalunya s’ha avançat moltíssim en la primària, i on s’ha d’augmentar l’esforç és en la secundària i la professional.
Per favor, portem el debat sobre l’educació al lloc del qual mai hauria d’haver sortit: la construcció d’un sistema educatiu equitatiu i de qualitat que formi ciutadans per viure en comú.
