L'ensenyament superior
Un bon sistema que ha de millorar
L'alt nivell de la universitat espanyola ha de tenir reflex en la generació d'ocupació de qualitat
A l finalitzar la primera quinzena del mes d'agost van arribar, juntament amb unes agradables pluges que van calmar la forta canícula, els resultats del rànquing QS d'universitats, popularment conegut com el rànquing de Xangai, que ha ratificat la qualitat del sistema universitari espanyol que constaten totes les classificacions.
Hi ha unes 30.000 universitats al món. Tenir-ne quatre de dotze entre el 2% mundial, o tenir pràcticament tot el sistema universitari català en el primer decil, és una fita que pocs entorns poden lluir. En vista d'això sorgeix la pregunta següent: ¿com pot ser que un país amb un sistema universitari que ocupa el novè lloc mundial estigui en el lloc 44 en innovació i generi tan poca ocupació de qualitat? La resposta, com en tantes altres coses, la podem trobar en la nostra història recent.
Així, Wilhelm von Humboldt va estudiar les batalles d'Austerlitz (2 de desembre de 1805) i Jena (14 d'octubre de 1806) i va arribar a la conclusió que les havia guanyat Napoleó no perquè les seves tropes fossin molt aguerrides ni per l'estratègia desplegada pels seus generals, sinó que havia vençut per la millor qualitat del seu armament. Això el va portar a convèncer el príncep Frederic Guillem III de Prússia perquè creés una nova universitat, que, a diferència de les tradicionals, estaria basada en la recerca al servei de la indústria prussiana. Així va ser fundada el 1810 la Universitat de Berlín, amb aquest nou esperit.
Von Humboldt no va arribar a veure el resultat de la seva empresa, ja que va morir el 1835; però el va experimentar l'Exèrcit francès en la batalla de Sedan (1 i 2 de setembre del 1870), en què va ser esclafat pel millor armament prussià.
Al finalitzar la primera guerra mundial, els nord-americans van observar que el material alemany era millor que el seu i van aplicar les tesis de Von Humboldt al seu sistema universitari. El sistema europeu no les va adaptar fins a la finalització de la segona guerra mundial.
A Espanya, 100 anys després de la creació de la Universitat de Berlín, en els debats entre Miguel de Unamuno i José Ortega y Gasset es va posar de manifest no tan sols el pensament de tots dos sinó el sentiment generalitzat de la societat culturitzada espanyola de principis del segle XX. Que pot resumir-se en una frase continguda en la carta del primer al segon el 30 de maig de 1906: «Jo em vaig sentint profundament antieuropeu. ¿Que ells inventen coses? Que n'inventin».
La història dels primers 75 anys del segle passat és ben coneguda, i no va ser propícia per a l'obertura a l'exterior. No va ser fins a finals dels anys 60 que la universitat espanyola va començar a sortir fora. Ja en els anys 70, molts dels que vam fer el doctorat el vam fer, en part o totalment, en universitats o centres de recerca estrangers. Era aquella una universitat minoritària i burgesa, a la vegada que convulsa i il·lusionada amb un país nou, que lluitava per sortir d'un endarreriment endèmic. El 1983, en la cúspide de la crisi econòmica que va afectar Espanya del 1975 al 1986, la llei de reforma universitària (LRU) va venir a posar ordre en el caos en què s'havia sumit la universitat durant la transició.
Una vegada finalitzada la crisi econòmica d'aquell període 1975-1986 va veure la llum el reial decret 1086/1989, que, entre altres coses, reconeix un complement de productivitat, vulgarment denominat sexenni de recerca, que va ser l'espurna que va encendre la gran ignició del sistema científic espanyol fins a situar-lo en la posició actual.
ToT AIXÒ ha servit de preàmbul a la resposta a la pregunta formulada, que és: la mera recerca no és suficient, fa falta que estigui al servei de l'empresa. Si Catalunya i Espanya volen generar llocs de treball de qualitat, no hi ha cap dubte que han de potenciar la innovació. En un país de petites empreses com és el nostre, les universitats han de ser els centres d'innovació del teixit empresarial, i perquè això succeeixi la transferència de coneixement a les empreses s'ha de valorar de manera preferencial, traient-la de l'ostracisme en què es troba en l'actualitat. Una prova fefaent d'això és el recentment aprovat reial decret 415/2015, de 29 de maig, pel qual s'estableixen els criteris de l'acreditació nacional per a l'accés als cossos docents universitaris.
A Espanya ja fa més de 200 anys que no aconseguim trobar l'esperit de Von Humboldt. Espero que el puguem trobar en la pròxima dècada. Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya. Exrector de la Universitat Internacional de Catalunya.
