La moral catòlica
L'Església i l'avortament: tot segueix igual
El perdó papal amb motiu de l'Any Jubilar és una mesura conjuntural i no un canvi de paradigma
«He decidit concedir als sacerdots per a l'Any Jubilar, no obstant qualsevol qüestió contrària, la facultat d'absoldre del pecat de l'avortament els que l'han practicat i, penedits de cor, demanen perdó per això». Són paraules de la carta de Francesc a Rino Fisichella, president del Consell Pontifici per a la Nova Evangelització, amb motiu del jubileu extraordinari de la Misericòrdia que tindrà lloc del 8 de desembre del 2015 al 20 de novembre del 2016. El perdó s'estén als familiars que han participat en la decisió d'avortar, metges i operadors sanitaris. Els mitjans de comunicació, la majoria, han presentat la mesura del Pontífex com una novetat, un canvi d'actitud i fins i tot com una verdadera revolució dins de l'Església catòlica en relació amb la doctrina tradicional que considera l'avortament un pecat greu i el condemna amb l'excomunió.
La realitat, no obstant, és molt una altra. Les coses segueixen tal com estan. No suposa cap canvi substancial ni cap novetat. El 2011, amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a Madrid amb la presència de Benet XVI, el cardenal Rouco Varela, llavors arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, va aprovar un decret amb mesures similars. Concedia als sacerdots legítimament autoritzats la facultat delegada de perdonar el pecat d'avortament a les dones que l'haguessin comès i que estiguessin penedides, amb la imposició de la «penitència convenient», com demanar-los que fessin una donació econòmica si tenien una situació folgada, visitar un santuari dedicat a la Mare de Déu, comprometre's a tenir més fills… La mesura portava implícit aixecar l'excomunió decretada pel Codi de Dret Canònic aprovat el 25 de gener de 1983 per Joan Pau II, però només durant la Jornada Mundial de la Joventut en el marc de la Festa del Perdó: del 15 al 22 d'agost del 2011.
La meva opinió llavors va ser que es tractava d'una frivolització de la moral cristiana elaborada per la mateixa jerarquia eclesiàstica. Una mena de rebaixes morals amb motiu de la visita del Pontífex. La mesura em semblava un exemple d'arbitrarietat que ni tan sols s'atenia als seus propis principis ètics. Em recordava la famosa frase de Groucho Marx: «Aquests són els meus principis, però si no hi està d'acord en tinc d'altres». En aquests moments segueixo pensant el mateix.
La carta de Francesc a monsenyor Fisichella entén la indulgència jubilar com a «genuïna experiència de misericòrdia de Déu» i de tendresa del Pare (llenguatge patriarcal) i exigeix que les persones penitents segueixin un itinerari de conversió. Com en el cas del cardenal Rouco Varela, la mesura absolutòria actual se circumscriu al termini que ja s'ha indicat del jubileu. La pregunta sembla òbvia, però no és retòrica, sinó de fons: ¿què passa abans i després de l'Any Jubilar? ¿Ja no actuen la misericòrdia i la tendresa de Déu Pare? ¿Es poden posar límits temporals al perdó diví?
Deia al començament que en la part substancial no s'havia produït cap canvi, i és així. El cànon 1398 del Codi de Dret Canònic estableix que «qui procura l'avortament, si aquest es produeix, incorre en excomunió lataesententiae», és a dir, sense necessitat que hi mediï cap sentència d'excomunió. Aquest cànon va ser ratificat pel Catecisme de l'Església Catòlica, aprovat per Joan Pau II el 1992 i que, fins i tot sense restringir l'àmbit de la misericòrdia, es refereix a «la gravetat del crim comès, el dany irreparable causat a l'innocent a qui es dóna mort, als seus pares i a tota la societat». El llenguatge no pot ser més gruixut i sever i, en conseqüència, més condemnatori del que es defineix com a mort d'un innocent. Doncs bé, ni el citat cànon del Catecisme ni el número corresponent han sigut derogats. Encara segueixen vigents. A més a més, el mateix Francesc en la seva encíclica recent Laudato Si. Sobre la cura de la casa comuna considera incompatible la justificació de l'avortament amb la defensa de la naturalesa.
La resposta al problema de l'avortament a l'Església catòlica no pot ser conjuntural, ni reduir-se a posar terminis al perdó. Ha d'encarar el problema en tota la seva profunditat i canviar de doctrina i d'actitud. D'entrada, s'han de respectar les lleis d'interrupció de l'embaràs aprovades democràticament als diferents parlaments nacionals i en les declaracions de les cimeres internacionals. S'ha de respectar la llibertat de consciència de les dones i el seu dret a decidir. S'ha de renunciar a excessos verbals com qualificar l'avortament com a crim d'innocents indefensos. ¡I derogar el cànon que excomunica les dones! Només així es podrà dir que s'ha produït un canvi de paradigma en la doctrina i la moral de l'Església catòlica. Si no, tot seguirà igual. Professor de la Universitat Carles III.
