Quotes de solidaritat
El drama dels refugiats està posant a prova la lliure circulació de persones entre països de la Unió Europea, un dels vertaders pilars del model comunitari. A les filferrades de Viktor Orbán ara s’hi sumen els controls fronterers a Alemanya. De fet, prou desagradable és veure com aquella institució, la Unió, que va rebre el Premi Nobel de la Pau el 2012 per la seva defensa dels drets humans, ara hagi de debatre’s internament per veure com es reparteixen 160.000 refugiats d’una manera equilibrada. Tant complexa és la situació que, el titular alemany d’interior, Thomas de Maizière, de tornada del consell que es va fer a inicis de setmana a Brussel·les va fer planar el drama de la implantació de “mesures de pressió” contra els països reticents a participar a l’acollida dels refugiats.
De seguida, hi va haver qui va interpretar aquestes declaracions com una amenaça per retirar fons estructurals de països de l’Europa de l’Est. No obstant, cal recordar que el procediment per castigar les infraccions d’un dels estats membres és certament complex, essent finalment el Tribunal Europeu de Justícia qui dirimeixi el conflicte. Dit això, també és cert que Alemanya està suportant una càrrega de refugiats massa gran i, per molt pes econòmic i demogràfic que representi en el còmput total de la UE, no pot liderar el problema tota sola. Europa té, sobre la taula, un nou episodi on pot demostrar la solidaritat inter-estatal o, com va dir el president de la Comissió, Jean-Claude Junker, la Unió té l’oportunitat de “posar els maons per una veritable política migratòria europea”. Però, voldrà?
Qui de moment està fent la feina que li toca és, malgrat algunes crítiques, la Comissió. Segons l’article 78.3 del Tractat de la Unió, quan un estat membre rep una pressió molt gran sobre les seves fronteres, la Comissió té l’objectiu legal de proposar un repartiment entre els socis comunitaris, que han de discutir posteriorment. Ara mateix, la proposta que hi ha sobre la taula, del 9 de setembre i amb el suport de l’Eurocambra, està basada en quatre criteris: el 40% segons la població, un altre 40% segons el PIB, un 10% segons l’històric de refugiats rebuts i, finalment, un últim 10% en funció dels aturats del país. Un sistema de quotes per repartir els refugiats que, al final, no deixen de ser un pedaç davant d’una situació d’emergència, però que no són la solució al problema.
Notícies relacionadesDe fet, el president Junker també va avançar en una proposta més macro per combatre la marea de refugiats en un futur. En línies generals, la Comissió proposa fixar el sistema de repartiment com a permanent, dotar d’ajudes econòmiques als estats membres (per exemple, 6.000 euros per refugiat), fixar una llista de països prioritaris on prestar asil polític o, per exemple, crear un fons de 1.800 milions d’euros destinat als refugiats que no tinguin possibilitats de viatjar a Europa, sobretot aquells atrapats a països en guerra a l’Àfrica subsahariana i Sahel. Queda clar, doncs, que Europa no es vol permetre nous episodis de corredisses a les seves fronteres i, si més no, les institucions comunitàries assumeixen el repte de proposar mesures per avançar cap a una possible solució.
Novament, però, ens trobem que la famosa Europa dels estats acaba volen fer valer els seus criteris, sovint massa enfocats a la defensa dels interessos nacionals. La crisi humanitària que viuen les fronteres orientals de la Unió posen de relleu l’atracció del projecte comunitari per aquells que encara no en formen part. De fet, també a nivell intern evidencien la necessitat de posar per davant criteris de solidaritat en la gestió d’aquest tipus de crisis, que no pas fer accions de força –com les del govern hongarès–, que a causa de la defensa dels interessos de cada casa s’acaba mermant les relacions de veïnatge. En la gestió d’aquesta crisi, clarament, els interessos individuals dels estats generen més problemes que solucions.
