Peccata minuta
Bucle i marmota
El meu amic Joan Barril, en les últimes temporades del seu programa radiofònic El cafè de la República, va decidir no convidar polítics d'un o altre signe. ¿Per què? Perquè mentien. Puc testificar que més d'un i més de deu, durant la pausa publicitària i a micròfon tancat, opinaven exactament el contrari del que acabaven de deixar anar en públic. La primera vegada em vaig quedar sorprès, fins que el Joan em va tranquil·litzar explicant-me que les coses són com són. I l'estudi va començar a omplir-se de mestres, metges, jardiners, egiptòlegs, científics, alpinistes, submarinistes i fins i tot algun escrivent. No hi havia color: ells, guiats per les preguntes de Barril, ens explicaven coses interessants amb paraules senzilles, i al final de l'entrevista tots érem una miqueta més savis. Vam saber de boca de Jorge Wagensberg que els dinosaures no s'havien extingit de la Terra i que per comprovar-ho només havíem de mirar una gallina i imaginar-la cent vegades més gran.
No sé si els actuals polítics menteixen o només oculten part interessada de la veritat (verbigràcia, Europa), però sí sé que el que estem vivint ara i aquí és l'interminable dia del bucle i la marmota. Els nostres entrevistats s'estenien amablement i pedagògicament sobre les coses i els seus perquès, pensant fort i parlant en veu baixa; la majoria dels actuals líders no argumenten: criden, neguen qualsevol mèrit a l'adversari, no reconeixen cap culpa; són més actors que autors de les seves paraules per aconseguir, al preu que sigui, el pavlovià aplaudiment del seu entregat auditori. Ignoren o prefereixen ignorar les petites paraules d'Espriu: «Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum». Cridar alegrement i reiteradament Independència deu resultar reconfortant i diürètic per als que ho practiquen, però seria bo per a tots -els uns, els altres i els del mig- que algú molt autoritzat, potser inexistent, ens alliçonés sobre les complexitats que s'amaguen darrere d'aquestes escasses síl·labes. I ja que la veritat es va fer miques, saber llegir cada un dels vidres trencats sense ferir-se els dits.
Un content figurant, no
Crec que mai en aquests verals havien estat tan allunyades entre si la passió i la raó, cares d'una mateixa moneda. En el fons m'encantaria ser un més dels que omplen grans avingudes embolcallat amb l'estelada i compartint amb el seu fill de 3 anys el feliç crit de llibertat; però la meva potser malaltissa raó ho associa fatalment a les entusiàstiques celebracions per les victòries del Barça i a tots els diners que mou. No vull ser, i demano perdó per això, un content figurant per a la glòria de les directives i les seves llotges.
