La meva vida sense ella no hauria sigut tan rica

Per a mi, parlar de Carmen Balcells és parlar de literatura, i concretament de la literatura dels últims 25 anys, en què recordo grans experiències com quan li van donar a Juan Marsé el primer premi Juan Rulfo o un viatge que vam fer a Mèxic juntament amb uns amics, entre ells Joan de Sagarra. La meva vida sense Carmen, en definitiva, no hauria sigut tan rica.

Per a mi, Carmen és una figura paradigmàtica de l'últim mig segle, entenent que des de fa 4 o 5 anys el cicle del llibre com a tal i de la influència de la literatura i dels escriptors i intel·lectuals més o menys complicats o difícils s'ha acabat. S'ha passat a tenir més en compte la imatge i moltes altres coses que ja no entenc. Per això crec que Carmen Balcells és un cas excepcional d'intel·ligència pràctica.

L'ofici d'escriptor

I em refereixo a intel·ligència pràctica per afavorir els escriptors. Carmen va trencar amb el monopoli de la literatura feta per escriptors sobretot de novel·la i els va dir prou als editors. Per exemple, amb els drets d'autor, hi havia contractes en què l'editor determinava que en qualsevol versió cinematogràfica d'un llibre el 50% seria per als editors. Amb ella això es va acabar. Per dir-ho així, l'escriptor era més propietari de si mateix i això va retornar el prestigi de l'ofici d'escriptor, i no tan sols dels més reconeguts, perquè solem pensar en els sud-americans -Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Juan Carlos Onetti, també Pepe Donoso-, que van ser importantíssims als anys 70 i 80 i que, a més, van marcar el protagonisme de Barcelona dins del món editorial. Barcelona es va reafirmar com a capital cultural i de la literatura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però, també va ajudar escriptors no tan famosos, com Antonio Rabinad, i va reivindicar poetes com Antonio Gamoneda. Recordo també l'últim viatge a Xile, quan vam conèixer Nicanor Parra. Vam anar a visitar-lo i ens va convidar a prendre vi. És un tipus molt divertit que té una poesia que és tot al contrari, una antipoesia, influïda pel postmodernisme. Vull dir que Carmen ho ha cobert tot, la literatura avançada, la literatura exigent, la reivindicació de la literatura oral...

Era molt dura i tendra a la vegada. A vegades dubto si era un poder fàctic o un poder còsmic. No ho sé. Era al mateix temps molt generosa, molt. Això no significa que quan els arguments sobre alguna cosa estaven dialècticament enfrontats no fos més dura que la punyeta. Em consta que a l'hora de negociar era així, encara que jo parlo d'ella des del punt de vista d'una persona que ha gaudit de la seva versió bolcada en la cultura, no tant de l'enfrontament dialèctic. A més era una dona en un món d'homes i quan ella va començar això tenia encara més mèrit.