El Toro de la Vega està mort

«Si ens prenen això, Tordesillas s’enfonsa», deia un veí del poble. «Això» era el Toro de la Vega; i el que «s’enfonsava», no era el negoci de bars per la possible deserció de forasters, sinó la raó de ser del poble i dels seus habitants. Tordesillas és una vila castellana amb història i bellesa monumental. Allà es va firmar el tractat entre Espanya i Portugal, davant l’autoritat del Papa, amb el qual els dos països ibèrics es van repartir el Nou Món. Al convent de Santa Clara, assentat sobre el palau àrab que segueix impressionant pel seu luxe i refinament, intrigants palatins van recloure per boja Joana, la mare del Carles I. Un lloc, doncs, amb consciència històrica però que des d’antic xifra la seva identitat en un gest tradicional com llancejar un toro a la ribera del Duero.

En assumpte de tradicions, manen els sentiments que són cecs i, a vegades, maten... animals, però no només. En l’obra teatral Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano, tan convincentment interpretada per Josep Maria Pou, veiem que s’acusa i condemna aquest ciutadà exemplar per ensenyar els joves «a no creure en els déus en què creu la ciutat». Els déus en qüestió eren els valors establerts, encarnats pels notables de la ciutat –polítics, rics i poetes–, i amb els quals a Atenes havien construït el seu prestigi. Li va costar la vida. La tradició ha sigut un valor sagrat que ha portat de corcoll les ments més lúcides d’Occident. Dominava la idea que la veritat està en el més original, en els principis, per això es pensava que els antics habitaven més a prop dels déus que els que van venir després. Els valors o les virtuts consistien doncs a respectar els costums vigents. Per alguna cosa la paraula ètica significa costum.

Però la vida és canvi. I tan cert com que l’originalitat és un grau, ho és l’experiència que a la infància la segueix la maduresa. El conflicte entre els que volien el canvi i els que defensaven el que s’havia heretat, era inevitable. Això és lògic. El més sorprenent és que hàgim hagut d’expressar aquest xoc en termes tràgics. La humanitat va inventar la tragèdia per expressar la duresa d’aquest conflicte. L’obra de Sòfocles Antígona planteja un conflicte entre el costum (la llei) que prohibeix enterrar els traïdors i la seva consciència que li demana enterrar piadosament el seu germà Polinices. Per seguir la seva consciència va morir en nom de la tradició.

Aquest conflicte tràgic es reprodueix en la vida social i política constantment encara que sense el rigor agònic de les tragèdies gregues. La prova que no és fàcil deixar enrere les tradicions és que encara avui segueixen alimentant els sentiments identitaris. Els passa als de Tordesillas i als de qualsevol lloc del món. Però també és indiscutible que les tradicions es mouen. En moren unes i n’apareixen unes altres. I no totes valen el mateix. Les que s’han anat ensorrant per pèrdua de legitimitat són les que avalen o fomenten el patiment dels altres.

a Espanya hi havia festes tradicionals de moros i cristians que suposaven una clara humiliació a la memòria dels jueus i moriscos expulsats. Han anat desapareixent i les que segueixen estan a la mercè del grau de sensibilitat social regnant. Tradicions com l’ablació del clítoris ja són catalogades com a delictes. Bé, doncs la sensibilització davant el patiment arriba també als animals. I convé aclarir que el que està en joc no és només el patiment de l’animal, sinó la humanitat dels humans que l’hi causen. Els animals pateixen i per això anem fent passos en el sentit d’abandonar pràctiques humanes que produeixin patiment innecessari. Però no només pel bé dels animals. La imatge de l’arrier donant cops de pal a un ase sobrecarregat ja no fa gràcia a ningú.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

A Tordesillas, i en els altres pobles d’aquesta comarca castellana, ja no es tolera el que fins fa pocs anys era una cosa tan habitual com que veïns apostats darrere les palissades peguessin amb vares i porres els toros del correbou. Avui se’ls escridassa. Suportem cada vegada menys el maltractament animal perquè hem descobert que hi ha una relació entre la violència contra coses i animals, i la violència contra éssers humans. Part de la pedagogia contra la violència masclista, per exemple, passa per descobrir el que hi ha de violència antihumana en el maltractament animal. Un fet predisposa a l’altre.

I els que de petits anàvem al Toro de la Vega hem de reconèixer ara que el que passa allà no té cap grandesa estètica. L’home no exposa res (i fa bé), però per això la mort de l’animal sembla més l’acarnissament d’uns mossos excitats per la por davant un toro acorralat. El Toro de la Vega del Duero està mort encara que els seus enterradors no se n’hagin assabentat.