Insaciables

Tots els que ens preocupem per millorar de forma raonable l'encaix de Catalu-nya a Espanya hauríem de llegir més Stéphane Dion. No pel fet de ser un federalista top, sinó per ser un dels més fins exegetes dels nous nacionalismes, començant, lògicament, pel que ell mateix ha combatut ideològicament: l'independentisme quebequès. Si avui porto a col·lació el polític liberal canadenc és perquè arran de les declaracions que han fet els perdedors del plebiscit del 27-S, he recordat una de les tesis centrals de la seva anàlisi sociològica de l'independentisme: la seva insaciabilitat.

¿Què representa per a Dion la insaciabilitat? Doncs, molt senzill, exigir satisfaccions en termes d'autogovern o fiscalitat, per posar tan sols dos exemples, i, en cas que es concedeixin, exigir-ne més. L'eix de l'argumentació de Dion, sosté que, al cap i a la fi, l'independentisme no desitja realment més concessions polítiques o autogovern, sinó l'expulsió, el rebuig de l'altre i la defensa a ultrança del que es considera propi; ambiciona la secessió per si mateixa i no pel que pogués implicar en termes de beneficis reals que mai es concreten.

Aquest és el cas de l'independentisme català. Catalunya gaudeix avui de l'autogovern més gran i de més competències de les quals mai hagi tingut. Té el millor PIB per càpita de la seva història malgrat la crisi, superior fins i tot a la mitjana europea. La seva esperança de vida està entre les tres millors del món. Genera més riquesa de la que mai ha generat i és la primera autonomia pel que fa a afluència de turisme i potencial científic. Però aquest no és el discurs que interessa a l'independentisme. No perquè negui els fets, sinó simplement perquè molesta que els recordem.

No hi ha motiu ni dret, argumentem els federalistes, a enverinar el discurs polític ni a dividir la nostra societat en un moment que qualsevol observador independent no dubtaria a qualificar com el millor de la nostra història. I és que els líders independentistes no pretenen avançar cap a un benestar més gran o cap a la creació d'ocupació o cap a una millor seguretat ciutadana; en el fons, la seva agenda persegueix tenir les mans lliures per implementar la república independent de casa meva a l'estil Ikea. Fer el que els plagui sense passar comptes ni a instàncies superiors, espanyoles o europees, ni a la ciutadania, entregada per endavant a una utopia insensata i encegada pel servilisme del qual no s'escapen algunes celebrities de l'espectacle o de la ciència.

La insaciabilitat del nacionalisme independentista explica per què la seva versió catalana es va presentar a les eleccions sense programa. La llista unitària ha servit no solament per ocultar un president cremat per les seves polítiques antisocials, el seu victimisme i per la corrupció del seu partit, sinó per concursar a unes eleccions parlamentàries sense projecte social. Apel·lar a un país nou, a una república exemplar, ha sigut una mala coartada perquè, qui més, qui menys, tots hem trobat a faltar un agenda convincent per a la nova legislatura que s'augura encara més curta que la precedent.

¿Com és possible que, amb el panorama actual, no s'enviï un missatge de respir i suport a les minvants classes mitjanes? ¿Com és possible presentar-se a unes autonòmiques sense propostes concretes sobre el futur de la sanitat pública?

L'independentisme ha perdut el plebiscit i probablement no hauria aconseguit majoria d'escons si la llei electoral hagués reflectit de forma més fidedigna la realitat social catalana. El vot rural, perifèric i especialment acabalat (com el de Girona), tradicionalment conservador i meliquista, ha gaudit d'un privilegi electoral difícilment justificable davant del progressisme urbà. Aquesta és una empremta indeleble del passat pujolista. I tot i així, l'independentisme seguirà aferrat al procés. La insaciabilitat no té res a veure amb la tenacitat o la constància. Aquestes són virtuts, aquella un vici, i com a tal, una barrera al desenvolupament normal de la nostra vida política.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El futur que ens espera és ple de dubtes, però si alguna certesa sembla dibuixar-se amb claredat és la derrota del PP en unes generals que no poden endarrerir-se. Els federalistes creiem que un govern central de progrés pot ser un factor estabilitzador a través d'una reforma constitucional pactada a la qual fins i tot s'apuntarien conservadors a l'estil del ministre García-Margallo, per posar un exemple de raonabilitat política espanyolista.

Artur Mas hauria d'abandonar la seva intenció de continuar presidint la Generalitat. Ha perdut el plebiscit, ha corromput la nostra convivència i té el cas Sumarroca qüestionant el nucli dur dels negocis de CDC. El seu temps, com el de Rajoy, ha passat.