Atesa la inacció de molts governs davant l’arribada de refugiats a les fronteres europees, part de la societat civil s’ha mobilitzat per mostrar la seva solidaritat amb aquestes persones i moltes ciutats han canalitzat aquest suport prenent un rol que, en ocasions, els és nou. La prevista arribada de sol·licitants d’asil ha posat en evidència que la rigidesa del (reduït) sistema d’asil espanyol deixa poc espai perquè hi participin nous actors. A l’hora de gestionar les expectatives de la solidaritat ciutadana per proporcionar respostes immediates, aquesta tensió entre el voler i el poder ha de ser tinguda en compte.
Parlem d’una política de competència estatal (la protecció és territorial) en la qual són els governs estatals els que atorguen permís d’entrada i de residència (i per tant, l’accés al sistema de protecció i acollida). En el procés de construcció d’un sistema d’asil a Europa (que no europeu) s’han desenvolupat directives que obliguen a establir uns mínims comuns en aquests àmbits, però segueixen sent els estats els que tenen l’última paraula en les concessions d’asil.
Tot i així, al llarg de la UE la provisió de serveis per a sol·licitants d’asil i refugiats difereix i implica actors diferents. Però un recorregut pels diversos països permet afirmar que, al marge de qui ostenta les competències, els municipis tenen un marge ampli d’acció com garants de la cohesió social. Facilitant, per exemple, l’accés dels sol·licitants als sistemes d’acollida que la majoria de ciutats han anat desenvolupant al llarg dels anys, i evitant crear xarxes paral·leles. Cal comptar amb prou recursos per enfortir determinats serveis públics; i en aquells que es presten via entitats socials, encaminar cap a aquestes la solidaritat ciutadana.
Notícies relacionadesI també promovent accions de sensibilització i informació per a tota la ciutadania. En moltes ciutats europees en les quals els recursos no són un problema, sí que ho ha sigut l’encaix dels refugiats. Percebuts com una amenaça o només com a beneficiaris, els sol·licitants i refugiats acaben sent víctimes de discriminació i d’actes racistes. És important explicar el compromís internacional que significa l’asil; evitar generar discursos discriminatoris entre població vulnerable i sol·licitants d’asil; i fomentar la participació i la interacció entre aquests i la comunitat autòctona. Aprofitar la contribució professional, lingüística o social dels sol·licitants i refugiats en la vida urbana és també garantir la cohesió social, facilitar la convivència i lluitar contra el racisme i la xenofòbia.
La suma d’aquests elements, des del que és local i amb la participació activa de la ciutadania solidària, pot garantir una política d’acollida exitosa, que no només doni resposta a la crisi que vivim avui sinó que germini en una resposta a llarg termini per a aquelles persones que, fugint de la violència i la guerra, reconstrueixen les seves vides en les nostres ciutats.
