El que no es diu de l'eutanàsia

Ja és habitual que quan apareix una notícia com la de la nena gallega Andrea Lago, els pares de la qual sol·liciten l'eutanàsia pel fet que es troba en un lamentable estat de salut, es produeixi un debat públic sobre si s'ha de legalitzar o no l'anomenada mort digna o eutanàsia.

A Espanya, com en altres països, el procés és gairebé sempre el mateix: salta la notícia a propòsit d'un cas extrem, apareixen als mitjans opinions d'un o altre signe i els partits polítics proven de treure profit del tema anunciant o rebutjant modificar l'actual prohibició. És cert que no és fàcil establir un diàleg raonat i objectiu quan interfereixen en el debat emocions lligades a la compassió per la situació que pateixen els actors del fet, ja sigui el mateix pacient o els seus familiars.

Per la informació de què disposo, l'actuació del servei de pediatria de l'hospital on es troba Andrea està actuant d'una manera correcta segons la lex artis mèdica i les orientacions del Comitè d'Ètica Assistencial. Donant per fet que moltes vegades les situacions són molt compromeses i les decisions són difícils de prendre, i fins i tot comprenent perfectament la situació d'aquests pares angoixats, en la meva opinió Andrea no està sotmesa a una obstinació terapèutica, perquè la hidratació i l'alimentació enteral són mesures ordinàries i proporcionades en el sentit que ni allarguen artificiosament la vida de la pacient ni suposen oferir a la malalta alguna cosa diferent de les necessitats bàsiques de qualsevol persona.

Tan és així, que els mateixos metges han manifestat que en cas d'un agreujament de la malaltia que suposés l'inici de mitjans extraordinaris aplicarien la denominada limitació terapèutica. Per una altra part, d'acord amb la praxi mèdica, estan donant els tractaments necessaris per suprimir el dolor i el patiment de la pacient.

Des del punt de vista teòric, segons la meva manera de veure-ho, molts dels arguments en pro d'una mort digna es dilueixen quan el sistema és capaç d'oferir al pacient mesures pal·liatives juntament amb criteris de limitació terapèutica. Espanya, i en particular Catalunya, és un dels països que tenen millors serveis de cures pal·liatives, i per això és poc defensable apel·lar a l'eutanàsia per evitar el patiment del pacient terminal.

Evolució negativa

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per una altra part, és ben coneguda l'evolució en el temps de les lleis de legalització de l'eutanàsia en els pocs països on s'ha dut a terme. Diferents estudis demostren la facilitat amb què progressivament s'amplia la pràctica de l'eutanàsia malgrat les estrictes condicions previstes inicialment a la legislació. A Bèlgica, segons Etienne Montero, president de l'Institut Europeu de Bioètica, són actualment molts els casos en què es practica sense comptar amb l'opinió del pacient o com a resposta a una situació com la depressió, que pot induir a la petició d'eutanàsia quan el que seria mèdicament indicat és tractar prèviament el procés psiquiàtric. Aquestes conseqüències socials són les que, al meu entendre, estan frenant les lleis d'eutanàsia que s'han promogut des de fa anys a diferents països del primer món.

En resum, davant de situacions difícils com aquesta hi ha bàsicament dos possibles desenllaços: el més fàcil és acabar amb la vida aplicant una sedació eutanàsica. L'altre, molt menys expeditiu, és respectar el cicle vital de la persona, sense allargar-lo ni escurçar-lo artificialment, aplicant totes les mesures terapèutiques i de suport familiar per minimitzar el patiment. Aquest segon és, al meu entendre, el que proporciona una mort més apropiada amb el respecte i la dignitat que es mereix tota persona.