El debat dels allotjaments a Barcelona
La cançó pesada de la por
Alguns grans hotelers exhibeixen una gran impotència per adaptar-se als nous temps
Últimament, el lector deu haver notat una crispació, que va en augment, en el sector hoteler de la ciutat de Barcelona i potser més d'un no entén les causes d'aquesta crispació. Fa poc, en aquest mateix diari, es va publicar una entrevista amb el president de la Confederació Espanyola d'Hotels i Allotjaments Turístics (CEHAT), Joan Molas, que ratifica el fenomen amb les seves respostes. Els asseguro que són pur teatre, la cançó de la por. Intentaré aclarir al lector algun dels dubtes que segurament té.
Durant un llarg període els llits visibles de l'allotjament a la ciutat de Barcelona eren els dels hotels. No era igual en les destinacions turístiques habituals, és a dir, a la costa i a la muntanya, on sempre, des de l'inici del fenomen turístic, hi ha hagut un altre tipus d'allotjaments. Però un bon dia, a les ciutats -i Barcelona no podia ser menys- arriba el gran turisme i a partir de llavors els pisos turístics, habituals en altres zones d'oci, es comencen a instal·lar a la ciutat.
En el seu moment, la direcció del gremi hoteler no hi dóna la més mínima importància, però a poc a poc s'alcen les seves veus crítiques assegurant que els pisos turístics no són legals. Coincideix en aquest moment que la Generalitat, conjuntament amb el sector, elabora els decrets d'allotjament pertinents i, de moment, es calmen les aigües; fins i tot el gremi presumia de la seva intervenció en la redacció dels citats decrets. S'ha de notar que Catalunya és pionera a legislar aquest sector i és el model a seguir no només a la resta d'Espanya, sinó també en altres llocs d'Europa, i rep felicitacions de tots costats.
Coincideix també en el temps el desenvolupament de les noves tecnologies, amb les quals es pot conèixer ràpidament tota l'oferta d'allotjaments i es pot efectuar fàcilment la reserva. El cost de l'allotjament resulta molt més econòmic i si hi sumem la crisi que afecta destinacions concretes, com és el cas de Madrid capital, que pateix una baixada important d'ocupació i on, casualment, aquests dirigents del sector hoteler també tenen els seus negocis, doncs llavors ja la tenim armada.
A partir d'aquí comença la cançó -ara ja pesada- que aquesta competència dels pisos turístics s'ha d'eradicar. Són la seva competència i no poden permetre-la oblidant que a més a més en l'oferta de l'allotjament hi ha albergs, pensions, hostals i altres variants, tots els quals s'incrementen de forma desproporcionada, però aquests són del seu sector i ells mateixos o els seus fills els exploten també i és per això que ni els esmenten. Però mouen tots els seus fils, pressionant a dreta i esquerra i aconsegueixen en un primer moment que la ciutat de Barcelona tingui una moratòria per donar llicències, només, als pisos turístics, i s'inventen qualsevol argument que se'ls acut. Més endavant arriba la fòbia del turisme a la ciutat, amb la metxa de la Barceloneta clarament manipulada i, amb la pressió, s'arriba a la moratòria turística total a la ciutat.
Ara es queixen de l'oferta dels pisos turístics no legalitzada, i que no paguen els seus impostos, barrejant l'economia col·laborativa amb aquest tema. És la perversió portada a extrems de perfecció, pressionant fins al límit perquè no es donin llicències i ara es queixen que són il·legals.
I la pregunta és: ¿a qui beneficia? Reflexionin: ¿qui té el el nombre més gran d'hotels en propietat a la ciutat? ¿Qui té més de 200 apartaments turístics (aquests sí legalitzats abans de l'establiment de la moratòria)? ¿Qui té problemes i té en venda els seus hotels?... No oblidin que, al capar el creixement de llicències, tots els que ja estan en el mercat casualment pugen de preu.
Em sembla vergonyosa aquesta actitud de la cançó de la por que, a més a més, amaga la impotència d'alguns per adaptar-se als nous models de vida, d'oci i de sistemes tecnològics. Estan ancorats en el passat, i el passat inamovible per a ells i amb mètodes d'un altre segle els passarà per sobre, mentre entonen aquesta cançó de la por.
Vull aclarir en aquest punt que no m'estic referint a tot el sector hoteler, ni de bon tros. Hi ha moltíssims, grans, mitjans i petits hotels que han aconseguit una adaptació fantàstica a la nova situació. M'estic referint a uns dirigents, que, acostumats com estan que aquest fos un sector de rics, encara segueixen dormint sobre els llorers i no s'adonen que el món ha canviat, i encara canviarà molt més, i que no saben que no es poden posar portes al camp i que l'època feudal ja va passar fa molt temps.
President de la Federació Catalana d'Apartaments Turístics (Federatur).
