DRET A UNA MORT DIGNA. CARA
La protecció davant del dolor que ens poden causar els altres ha sigut una constant en els ordenaments jurídics moderns, fins al punt que una part important dels codis penals dels diferents països està constituïda per delictes com les lesions, les agressions i altres abusos, la tortura i els delictes contra la integritat moral…
Amb la tipificació penal d'aquestes conductes es pretén, en la mesura del que és possible, evitar que aquestes siguin una font de dolor per a d'altres i, al marge de possibles controvèrsies tècniques sobre la millor manera d'aconseguir aquest objectiu, no ofereix dubtes la legitimitat de la seva regulació.
Tampoc està en qüestió, encara que des de fa menys temps i, potser, amb menys intensitat, que el reconeixement com a dret fonamental de la protecció de la integritat física i moral implica el deure dels poders públics de disposar de recursos econòmics suficients i mitjans materials adequats per a la protecció de la salut. Com recorda Stefano Rodotà, el dolor és una de les formes d'injustícia que existeixen al món i, com a tal, ha de ser combatut.
No obstant, encara queda, a la majoria dels països, un espai en què el control de la lluita contra el dolor no està en mans de qui el pateix si això implica, de manera radical, el final de la vida. És cert que existeixen, només faltaria, les anomenades cures pal·liatives, que se centren en la mitigació del dolor, i que serveixen perquè el procés final de la vida es produeixi a través d'una mort digna.
No obstant, la dignitat no és, en aquest àmbit, una cosa que s'hagi de referir exclusivament a la mort ni resideix en el dret de ser anestesiat; la dignitat ha de ser un atribut de la vida mateixa i de l'autonomia personal, entesa aquesta, en paraules de Ronald Dworkin, com la capacitat general de les persones per orientar les seves vides segons el seu criteri, el criteri del que és important per elles i per a elles. I és, precisament, la dignitat la que exigeix que l'espai d'autodeterminació personal s'estengui també al com i al quan s'ha d'afrontar l'últim viatge de la vida.
Dret a decidir
Per a això fa falta que, també aquí, intervingui el Dret però, però sobretot que ho faci des de la perspectiva de qui ha de tenir dret a decidir, que no pot ser cap altre que la persona de qui es tracta el dolor i amb l'objectiu de respectar la seva voluntat, tant si s'ha manifestat de manera expressa com si es pot deduir de la seva forma de viure.
Així doncs, l'autonomia personal que s'ha de protegir ha d'implicar tant el fet que no se segueixi prestant una atenció mèdica que únicament prolonga una existència que no vol ser viscuda, com que, precisament, es presti l'ajuda necessària perquè, qui així ho decideixi, pugui morir.
A Espanya, el primer s'ha articulat, amb més o menys fortuna, a través de la llei 41/2002, reguladora de l'autonomia del pacient; pel que fa al segon, com amb tantes altres coses en aquest país, encara no s'ha trobat el moment, cosa que sí que han aconseguit en societats no menys complexes que la nostra com són la belga o l'holandesa.
Com és obvi, i tenint en compte que parlem d'un dret, a ningú se l'obligarà a exercir-lo i s'haurà de garantir que, sota l'aparença d'una voluntat lliure, no existeixi una situació de coacció o manipulació. Però per a això també hi ha instruments jurídics eficaços, vigents en altres societats avançades i democràtiques.
Perquè, en definitiva, una societat democràtica avançada no intenta trobar un fi, un sentit, al dolor, sinó, precisament, posar-hi fi.
