Mira qui canta

Si per alguna cosa ha passat a la història el canal de televisió MTV és per haver forçat la música popular a convertir-se en un entreteniment visual. El vídeo musical ha enterrat definitivament aquell vell espectador d’òpera que tancava els ulls perquè el curs del que passava a l’escenari no el distragués de les harmonies musicals. Ara la música s’escolta amb els ulls oberts. I és clar, quan s’escolta amb els ulls, el resultat és semblant a quan es menja amb els ulls. Tothom prefereix un gelat cobert de xocolata que un plat de bledes bullides. Així també la música ha acabat forçant els cantants a establir una aposta estètica i, després d’uns anys d’indefinició i resistència, com en els jocs d’atletisme, s’han imposat els afroamericans i les dones. I per sobre de tots dos, les dones afroamericanes, expressió sintètica del poder i la bellesa. Només les rosses primes poden competir amb alguna possibilitat en aquest imaginari col·lectiu.

Durant anys, les lluites al fang van ser una fantasia eròtica ­posada ­en escena pels antres per als amants de les palles que abunden als Estats Units. En alguns locals de la costa Oest, es sortejava entre els clients ser empastifat i tirat a terra per dues dones enmig del fang i era una bona ocasió per riure-se’n dels beneits, els rednecks i els borratxos en el seu comiat de solters. Les lluites al fang de dones han evolucionat, i en l’última edició dels premis MTV era fàcil veure que els grans contendents partien d’aquesta vocació fins a elaborats videoclips, però l’essència era la mateixa. Era curiós que dos dels vídeos finalistes mostressin amb detall la capacitat de cantants com Beyonce o Niki Minaj per agitar el múscul radicat en el gluti major al seu gust.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Es podria especular molt amb les implicacions que ha portat a la música el fet de ser mirada. Les actuacions en directe s’han convertit en posades en escena molt complexes, on s’ajunten els ventiladors, les plataformes, les projec­cions, els cossos de ball, el fum, el vol amb cable i faixes, les barres de local de strippers i fins i tot en els casos més notables, dobles que substitueixen i creen efectes vi­suals al servei d’estrelles en números més pròxims a la màgia que a altres formes d’ubiqüitat.

Entrar pels ulls és una expressió que utilitzem per definir aquelles coses i persones que ens sedueixen visual­ment. La música avui entra pels ulls i només en alguns casos, precisament per aquesta estratègia que consisteix a contrariar el que és majoritari, es pot aconseguir la rellevància. Els premis de la MTV fa anys que ni tan sols guardonen els millors video­clips, sinó que elegeixen entre les estrelles més rellevants la cançó més ben embolcallada, però desaprofiten una oportunitat per destacar el talent visual, l’enginy o l’humor, que moltes vegades només apareix en vídeos d’artistes poc coneguts i sense consagrar per la popularitat. MTV és una màquina fagocitadora, que ha deglutit fins i tot el consum de drogues, l’actitud de dolenteria, la tasca del narcotraficant, les lectures superficials del feminisme i l’activisme social, el militarisme i l’avantguarda tecnològica al servei d’un acudit visual que acompanya una cançó pop. És una desviació del gust que ens obliga a exclamar, constantment, mira qui canta.