Directiu, emprenedor i amic

Després d'una lluita llarga i abrivada contra la malaltia, amb alegria, amb fe i sempre al peu del canó, ahir ens va deixar Joan Llopart, als 65 anys d'edat.

Joan Llopart va ser un directiu excepcional, un inquiet emprenedor, un home d'empresa exemplar i un gran amic. Amb ell vaig tenir la sort i el privilegi de compartir molts anys inesborrables de vivències personals i professionals. Ens vam conèixer fa molts anys, ell molt jove i jo també, tot i que no tant; jo acabava d'arribar de la meva etapa bancària al Paraguai, tota una experiència professional i de vida. Ja no ens vam tornar a separar. Em vaig incorporar a Riva i García, i aquells dies vaig tenir ja l'íntima convicció que el Joan era una persona i un directiu que no em podia permetre el luxe de tenir lluny de mi.

La nostra relació es va anar consolidant a Banca Jover, on va treballar amb mi en els temps llunyans en els quals vaig ser director general de l'entitat. Llavors era un banc petit que havia sigut adquirit pel Banco Santander els anys 70. Quan jo vaig emprendre un nou camí professional, el Joan es va quedar i, poc temps després, va ser nomenat subdirector general del Banco de Santander a Catalunya i després director general.

En aquel moment tots els que el coneixíem percebíem les grans qualitats que l'han acompanyat al llarg de tota la seva vida: un treballador infatigable amb una gran capacitat resolutiva i una enorme capacitat per a la negociació, un esperit innat per emprendre i lluitar per nous projectes i, sobretot, el que amb els anys he apreciat més de la seva persona, la seva lleialtat i incondicional amistat. El Joan va aprendre una gran part d'aquestes  qualitats al costat de seu pare, propietari d'una petita empresa familiar, Exclusivas Llopart, en la qual va treballar mentre estudiava, brillantment, Dret i Ciències Econòmiques.

El Joan era molt constant però buscava sempre reptes i projectes nous. Els grans diaris anglosaxons no solen deixar que els seus corresponsals treballin en un país estranger més de cinc anys. Es té la certesa que llavors comencen a tenir reflexos de ciutadà d'aquell país i perden certa lucidesa professional. Potser Joan Llopart com a empresari actuava, en certa manera, com un corresponsal anglosaxó. S'entregava amb passió a un projecte empresarial però preferia canviar i afrontar nous reptes. Això explica, en part, que deixés el que després seria el primer banc espanyol -on tenia al davant una prometedora carrera- i fitxés per Carlo de Benedetti per crear a Espanya el hòlding Cofir, en el qual va poder desenvolupar a fons l'estudi i la compra d'empreses de sectors econòmics molt diversos. Allà va fer operacions com la de la gran cadena hotelera NH, Sotogrande, Sanitas, Maximo Dutti…

Vaig apreciar sempre la seva gran capacitat per aprendre i la seva enorme vàlua intel·lectual. En un moment donat, vam acordar que se n'anés a fer un MBA a Filadèlfia. A principis dels anys 90, es va vincular a La Caixa, a través del Banc de les Illes Canàries. I per al banc de la Caixa a França, el primer CaixaBank, que vam acabar venent. El Joan hi va fer una excel·lent gestió i va aconseguir introduir-se en el molt exclusiu món financer francès establint una estreta relació amb el bufet d'advocats que dirigia Nicolás Sarkozy. Acabada l'etapa francesa, el Joan va decidir agafar-se un any sabàtic que el va aprofitar per fer la volta al món en un petit vaixell, el Pec, en companyia del seu pare. Era un home molt actiu que no defugia les relacions socials però que també apreciava i necessitava la intimitat i fins i tot certa soledat. Després va treballar amb diverses societats com Seelinger i Conde, preparant la compra i expansió de la companyia de head hunters a l'Amèrica Llatina i va crear la seva pròpia empresa Llopart Euroconsejo.

La seva última etapa professional l'ha dedicat gairebé en exclusiva al Grup Zeta i a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, on va ser cridat per Antonio Asensio Mosbah per afrontar tant la crisi com la nova era digital. I en aquesta comesa Llopart ha sigut una gran ajuda perquè el grup no només hagi superat la crisi sinó que s'hagi enfortit. I EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, que s'ha submergit amb èxit en el món d'internet, s'ha consolidat com un gran referent de la premsa espanyola que té dues grans capitals. Madrid, sí, però també Barcelona.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En tota la seva carrera Llopart no va defugir cap responsabilitat i ha sigut un treballador tenaç i intel·ligent -era un gran poliglot que va arribar a memoritzar el diccionari anglès- i un negociador incansable, fins i tot, quan les circumstàncies ho requerien, dur. Ahir, afectat per la trista notícia, em va emocionar la trucada d'un amic amb el qual Joan Llopart va abordar una llarga i espinosa negociació. Em va dir que el Joan havia sigut tan incansable com rigorós defensant les seves tesis però que, també, va saber aproximar posicions i  arribar a un bon acord final. Tenia raó. El Joan sabia que un directiu ha d'afrontar situacions complicades i que està obligat a prendre decisions difícils. No pot passar la pilota a ningú i d'ell depèn el benestar de molts treballadors. S'ha d'equivocar el mínim i això exigeix no només saber dirigir sinó, potser més, saber escoltar i envoltar-se de sòlids i formats equips professionals. El Joan era així.

Joan, bon amic meu, descansa en pau.