La roda
#pressingCUP o la vella nova política
Pressionar la CUP a les xarxes per aconseguir la investidura de Mas ja és una estratègia antiga
L’entorn de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha rebut, durant els primers dies de ressaca electoral, una campanya a les xarxes socials perquè un parell o tots els seus diputats recolzin Artur Mas com a candidat a la reelecció. Els ciberactivistes de la CUP han aprofitat l’allau de tuits suposadament organitzats pel que ells denominen el #CamamillaParty per capgirar l’assumpte i ironitzar sobre l’efectivitat de tal moguda, amb el hashtag #pressingCUP. Estàvem acostumats a les cibercampanyes electorals i al llançament d’etiquetes a Twitter per captar l’atenció i destacar per sobre dels rivals polítics. També coneixíem l’existència de fakes que intoxicaven d’altres partits i candidats. Ja queden lluny les legions de comentaristes de notícies a la xarxa que difonien l’argumentari propi i parlaven malament dels altres.
La novetat després del 27-S és l’ús de les xarxes socials com a element negociador per a la investidura del president i inici de la legislatura del Parlament. Però succeeix que la CUP és una organització assembleària, amb una comunitat digital hàbil i capaç de convertir els atacs 2.0 en lemes per a autoafirmar-se. Si algun partit pretén que la CUP es rendeixi pel soroll a Twitter, s’equivoca d’estratègia. Seria utilitzar la vella nova política, i l’organització que lidera Antonio Baños forma part de la nova política real.
Els 10 diputats aconseguits el 27-S i la seva posició determinant en l’aritmètica independentista li estan donant a la CUP un vernís mediàtic curiós. Per les televisions espanyoles són novetat, i superen Podem per l’esquerra. Pels diaris de la caverna són aliats interessats per descavalcar Mas. Però a la xarxa segueixen sent autèntics i sòlids.
