La tarda en què Henning Mankell va rebre el premi Carvalho al Saló de Cent semblava un pop en un garatge. Acompanyat de la seva dona, Eva Bergman, i de la seva editora, Beatriz de Moura, l'escriptor suec esperava que s'acabessin els discursos amb cara de suec, valgui la redundància, expressió que, en la immensitat de la sala, destacava encara més per la camisa que havia triat per a l'ocasió. En la concessió del Nobel, els premiats van amb frac; en la gala del premi barceloní, l'escriptor duia una camisa de colors impossibles comprada, segurament, en una de les seves estades en terres africanes. Quan va arribar el seu torn, Mankell va rebre el premi, va fer un discurs breu i va tornar al seu lloc a l'espera que l'alcalde Clos dediqués als presents una de les seves dissertacions interminables. Crec que aquell dia va començar parlant de la novel·la negra i va acabar el discurs explicant els estralls que va causar la pesta negra a la Barcelona medieval.
Acabada la cerimònia, el guardonat va seguir un seguici que el va portar fins a Casa Leopoldo. No el recordo com un home simpàtic. Més aviat era correcte, tot i que suposo que la gent de Tusquets l'evocaran d'una manera molt més sentimental. Asseguts en una gran taula rectangular, Rosa Gil i els seus lloctinents van anar portant els plats típics del restaurant. De totes les menges, rememoro amb especial atenció el cap i pota. Dubto que Mankell fos un gran gurmet. Almenys, el seu fill, o àlter ego, o com es vulgui definir el seu inspector, Kurt Wallander, és un home de paladar aigualit, insípid i molt fumat. I quan l'escriptor va descobrir el cap i pota, la cara de suec li va canviar a una expressió d'incredulitat. Els presents li van explicar les excel·lències del plat, però Mankell va fer una pirueta molt torera i es va passar al peix al forn.
Notícies relacionadesEl sopar no passarà a formar part de l'antologia poètica, però tampoc de la del disbarat. Mankell se'n va anar del Leopoldo com hi havia arribat, amb cara de circumstàncies. Això sí, va ser el primer a abandonar el menjador i ens va dedicar un comiat, segons va dir, molt suec. Va llançar la jaqueta a terra i la va trepitjar. Jo en vaig prendre nota i vaig decidir que el dia que anés a Suècia també trepitjaria la meva jaqueta en senyal d'agraïment.
Sense Mankell a la taula, el sopar va continuar fins a tocada la mitjanit. Sóc lector, tot i que no acèrrim de Mankell, però aquell dia vaig poder constatar que als escriptors, sovint, és millor llegir-los que conèixer-los.
