Sublims badades

Certes virtuts s’adquireixen a costa d’ensopegades. Des de nen he testificat els disbarats als quals porta l’activitat mental. El meu pare filosofava a temps complet i deia «bon dia, senyoreta» al passar davant una coneguda, sense advertir que era la seva filla. En una ocasió vam sortir d’una taquería i va preguntar: «¿De qui és aquesta gorra?». Havia agafat la funda de les tortillas, pensant-se que era una boina. 

Els especialistes a pensar sucumbeixen a badades que confirmen la seva pertinença a una altra realitat. En una ocasió vaig coincidir amb l’escriptor José María Espinasa a Guadalajara. La meva germana Carmen, que viu allà, ens va invitar a dinar per portar-nos després a l’aeroport. Arribat el moment de partir, va demanar que pugéssim les nostres coses a la camioneta. En el trajecte hi havia alguna cosa que feia pudor, però vam guardar silenci per respecte als hàbits higiènics de cadascú. A l’arribar, vam descobrir la causa de la pudor: Chema havia posat al cotxe la bossa de les escombraries, creient-se que formava part de l’equipatge.

Resulta gairebé impossible consagrar-se a l’intel·lecte sense desatendre zones més comunes de la vida. Ningú espera que un monjo recordi on ha deixat el cotxe, perquè els monjos no tenen cotxe. En canvi, els que desenvolupen la versió laica del guia espiritual han de fer-ho. Vaig pensar en això fa uns dies. Un professor em va recollir a l’aeroport de Washington per portar-me a la Universitat de Maryland. Vam conversar animadament fins que ell va advertir que no sabia on havia aparcat. Immediatament, em va caure més simpàtic.

Admiro les lleus guilladures dels que són  massa intel·ligents per distingir la crema de la maionesa o procurar que els botons de la camisa es cordin als traus que els corresponen. En una ocasió, Einstein es va trobar un amic a la Universitat de Princeton. Van parlar durant una estona fins que el profeta de la relativitat va tornar al món real, on resulta necessari dinar. Per recordar si ja ho havia fet o no, va recórrer a un mètode científic: «Quan ens hem trobat, ¿jo venia de l’esquerra o de la dreta?», va preguntar al seu interlocutor. «De la dreta», va ser la resposta. «¡Allà hi ha la cafeteria! Vol dir que ja he dinat». L’escena resumeix el peculiar empirisme dels genis. 

De la Universitat de Maryland vaig venir a la de Princeton, des d’on escric aquestes línies. Durant l’esmorzar vaig trobar la variada gamma de científics i humanistes que, a l’arribar al bufet, demostren que no es dediquen a treballs manuals. A la taula del costat, un senyor mirava l’horitzó amb l’abstracció de qui resol equacions. De sobte la seva dona va arribar per dir-li: «¿Què hi fas aquí? ¡Mary està en una altra taula!». «¡No me n’havia adonat!», va dir el professor. El que és més interessant és que Mary, que estava a mig metre, tampoc l’havia vist. Es van disculpar amb mútua sinceritat per no haver constatat la seva existència.

Tard o d’hora, el testimoni d’a­questa capacitat d’evasió es pregunta: «¿Sóc prou distret per ser intel·ligent?». M’afanyo a confessar que, tot i que acostumo a tenir la ment en una altra banda, no pateixo les badades extremes de qui inclou la seva corbata en un sandvitx. 

Ho vaig comprovar fa uns anys, en un sopar organitzat per una parella d’artistes visuals. La concurrència pertanyia a aquesta franja de les arts i la diplomàcia en què abunden els tallats de cabells fantasiosos i cada frase inclou tres idiomes. En aquest ambient de pírcings de joieria i sabates punxegudes, jo semblava un mestre d’escola nocturna. Al cap d’una estona, un cambrer se’m va acostar a preguntar-me per la parada de taxis més pròxima. Poc després, un altre va voler saber si «high ball» era el mateix que «whisky amb soda». Posteriorment, un tercer cambrer em va demanar que li canviés un bitllet que li havien donat de propina. Davant aquestes escenes successives, una amiga em va preguntar: «¿Per què t’ho demanen tot a tu?». «¿Quin convidat és el que s’assembla més als cambrers?», li vaig contestar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquella nit vaig sentir orgull d’estar més a prop dels que oferien canapès que dels que en menjaven. No obstant, la meva reconciliació amb el món real i les seves constatables asprors s’enfonsa cada cop que un col·lega s’evadeix completament, ni que sigui per treure’s el pont dental i jugar-hi durant una taula rodona.

Potser per anhelar tant aquesta condició, vaig oblidar-me la targeta en un caixer. Després de recuperar-la, vaig analitzar la badada: ¿Un senyal de sintonia amb les ments elevades que s’escapen del món? No. Si Einstein s’oblida que havia menjat, és un geni; si tu t’oblides la targeta en un caixer, ets un idiota. La ment és estranya.