Nyaps del segle XXI

Comparteixo amb un amic una afició incruenta, que consisteix a recopilar el que anomenem “nyaps del segle XXI”. Es tracta de la perpetuació dels nyaps i la feina mal feta, però aplicada sobre la tecnologia moderna i els avenços rutilants. El nyap és una fita humana de gran transcendència: en tens prou de passejar per alguns llocs i admirar el sentit barroer de la construcció, l’urbanisme, la jardineria, l’aparadorisme i l’organització social per adonar-te que ens defineix més la malaptesa que l’habilitat. Però, tontament influïts per les pel·lícules de ciència-ficció, tendim a pensar que el nyap és una cosa associada al passat, a la civilització del desarrollismo, i no als somnis contemporanis. Per això el meu amic i jo sempre ens telefonem per acumular anècdotes sobre edificis intel·ligents que no funcionen, processos d’escàner penosos, màquines que aparenten modernitat i no funcionen. Ens encanta imaginar transportadors de matèria que es paralitzen quan se’n va la llum i sistemes de reconeixement digital que falsifica qualsevol delinqüent i votacions per internet amb tupinades de tota la vida, ascensors intel·ligents fora de servei com aquestes màquines de recarregar cotxes automàtics que superen els sis mesos d’avaria continuada als nostres carrers.

Al final, per més que avança la tecnologia, sempre depenem del company de classe que suspenia totes les assignatures i amb qui ens retrobem quan el van fer responsable de pitjar el botó que garanteix el funcionament d’alguna cosa suposadament intel·ligent. Fa poc, el meu amic em va trucar corrent perquè anés a casa seva a presenciar en què havia consistit la instal·lació de la fibra òptica de telefonia al seu domicili. Ho has de veure, em va dir. Per a tots nosaltres, la fibra òptica és un avenç objectiu que les companyies de mòbils ens ofereixen per un espasmòdic preu. El que no sabem és com està gestionat, més enllà de l’escàndol de les subcontractes i la precarietat laboral dels que instal·len una cosa suposadament imprescindible per al desenvolupament tecnològic del país. Això sí, el que van fer a casa del meu amic em va obrir els ulls.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El cable de fibra òptica s’enganxa a un pal de fusta mig caigut que encara resisteix en una cantonada de la seva vorera. Un pal de telefonia que es remunta als temps dels nostres avis, ja podrit per dins i tort. Ningú el substitueix i des d’aquest ramal la fibra se suma a un cable de coure de l’antiga xarxa que deixen allà posat encara que quedi inservible. Els famosos 300 megues de connexió promesos són inaccessibles, perquè el terminal que col·loquen de fàbrica només arriba a 54 megues, així que és com si es construís una via de tren d’alta velocitat per a locomotores de carbó. La fibra òptica, que sona a enginy virtual, es ramifica per les parets de casa destrossant la decoració, avançant amb forats a la paret i sense el mínim sentit estètic. Arriba fins a la tele central del saló, on s’ofereixen canals que sovint no es poden compartir en altres televisors de casa, i deixa una reguera de mala planificació i pitjor acabat. Allà per on passen, els tècnics reben les bronques dels amos de les cases que somiaven amb una cosa més innovadora i menys invasiva, però tant és: el que importa és cobrar les mensualitats sense cosmètica ni sinceritat. La instal·lació de la fibra òptica ens té fascinats. Aquí tenim un magnífic nyap del segle XXI.