Una trucada

París. Dotze del migdia. Carrer semidesert d’un barri perifèric, que podria ser qualsevol barri de qualsevol ciutat europea. Camino distreta com sempre, buscant l’estació de metro, que és a més carrers dels que creia. La tardor ja ha arribat i es nota en l’aire gelat que serpenteja a les cantonades, en les mitges espesses de les dones grans i en els fulards gegants que llueixen totes les noies que passen pel carrer, mentre hi enfonsen les barbetes. Les terrasses dels bars ja han posat la calefacció, la incombustible Claire Chazal anuncia una vegada més una nova vida des de la portada de Paris Match, i les últimes remeses de refugiats sirians omplen els diaris amb les seves cares fatigades i ploroses.

Compro la premsa francesa per llegir més tard. Encara és d’hora per a notí­cies tristes. Només em falta un carrer per arribar al metro quan, abans de travessar la rue Saint- Claude, algú m’agafa pel braç. Tinc un ensurt de mort. És una dona d’edat indefinible, potser la meva, amb un mocador de flors descolorit al cap, unes vambes brutes i una bossa vella a la mà, amb la cremallera trencada. Em deixa anar i, en un francès aproximat, em demana disculpes. Em pregunta si tinc un telèfon. Per un segon estic a punt de dir-li que no, preveient un robatori, una estafa, un problema. Però li dic que sí, i em sento, a parts iguals, estúpida i imprudent. Em diu que és siriana, que fa un mes que és a París i que per favor li deixi un minut el meu telèfon per trucar a la seva família a Síria perquè sàpiguen que és viva i no ha mort al mar. Trec el telèfon de la bossa i l’hi dono. No sap com funciona i m’entrega un número escrit en un paper perquè l’hi marqui, i ho faig. Mentre truco, em diu que només seran uns minuts, molt pocs, ni tan sols cinc.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Li passo el telèfon, algú contesta a l’altra banda. La dona parla atropelladament, no entenc res del que diu. Bé sí, una paraula: Damascus. Pot estar trucant a uns sicaris perquè em robin la bossa o pot ser un episodi per a una càmera oculta. No sé què pensar. La dona està plorant quan em torna el telèfon. Però, abans, neteja la pantalla amb un mocador de paper que es treu de la butxaca. Em dóna les gràcies moltes vegades. M’agafa la mà i me l’estreny amb força. Li he fet un favor immens, la seva família ja pot dormir tranquil·la. Em beneeix i em desitja sort i molts diners. S’allunya pel carrer amb la seva bossa amb la cremallera trencada.

Al metro, mentre intento concentrar-me en els diaris, no em marxen del cap els seus ulls tristos mentre fregava la pantalla del meu telèfon amb el mocador.