Un home es troba pel carrer un amic que sempre està rialler. "Com t'ho fas per riure sempre?", li demana. "No discutint mai amb ningú", li contesta l'altre. "No serà pas per això!", s'exclama. "Doncs no serà per això", concedeix l'home feliç.
A Catalunya també hi ha molta gent que ha optat per no discutir. Malauradament, no discutir no equival a estar content, a ser feliç. La vida no és mai idèntica als acudits.
Discutir, en el sentit de defensar opinions diferents en una conversa, no té perquè ser necessàriament motiu de crispació o baralles. Però hi ha temes en els quals si s'inicia una discussió hi ha el risc d'acabar enfadats o a bufetades.
Si en una discoteca se t'acosta algú i et demana a crits perquè estàs mirant la seva xicota o l'has empentat tot ballant, més val que et facis fonedís o demanis mil-i-una disculpes. Si et trobes pel carrer un amic que fa temps que no veus i que et demana què en penses de la independència de Catalunya és recomanable moure's amb peus de plom.
Que aquest debat ha causat separacions, allunyaments, males cares i paraules gruixudes entre amics de tota la vida és indiscutible. Negar-ho és tant absurd com pretendre que la qüestió no s'ha de plantejar perquè genera divisió. Sí que es pot demanar, però, que la polèmica s'emmarqui dins uns marges suficients de tolerància i respecte envers els plantejaments de tothom.
Cantants com Joan Manuel Serrat han de poder dir el que pensen sobre la conveniència que Catalunya s'independitzi d'Espanya sense que els ploguin els insults a les xarxes socials. Uns pares han de poder demanar més classes de castellà a l'escola dels seus fills a Balaguer sense que hagin d'acabar tancant el seu negoci familiar perquè els seus veïns el boicotegen. Un president ha de poder fer una consulta sobre què pensen els ciutadans sobre la possible independència de Catalunya sense que el converteixin en un màrtir judicial.
S'ha de poder discutir sobre aquesta qüestió sense por a perdre amistats. El món no s'acabarà tant si Catalunya és independent com si no ho és d'aquí a un, cinc o vint anys. Unionistes, federalistes o independentistes, tots tenen fills i tots volen el millor futur per a ells.
Notícies relacionadesNo té sentit que caiguem en una guerra de trinxeres, amb independentistes per un costat, Ciutadans per l'altre i la resta en terra de ningú.
Per ser feliç i somriure no cal deixar de discutir. N'hi ha prou amb fer-ho sense trepitjar l'interlocutor i acceptar que tothom té sempre una part de raó i que, a més, cap veritat no és absoluta. Que es pot ser independentista a Ciutat Badia, unionista a Banyoles o federalista a L'Esquirol i parlar-ne bo i prenent unes cerveses.
