Articles d'ocasió
Amb ells encara arriba l'escàndol
Reconeguem que al món cada vegada és més difícil escandalitzar, i els que ho aconsegueixen s’han d’esprémer molt les neurones per trobar allò que molesta. Em va encantar, en la irrupció del nou partit Podem, aquella declaració irònica d’Albert Pla que deia: “Matem-los ara que encara no porten escorta”. Segurament incapaç d’entendre el sentit crític que s’amagava darrere les seves paraules, un membre del partit el va denunciar als tribunals i, si la memòria no em falla, crec que l’Albert va haver de pagar 100 euros. ¿Per què? Molt senzill: l’humorista no és terrorista i, per tant, les seves declaracions han de ser enteses dins d’un apunt punk, un comentari social divertidíssim. Òbviament, quan l’Albert es va expressar amb menys contundència contra el seu sentiment espanyol, la premsa conservadora se’l va carregar i els ajuntaments van cancel·lar els seus concerts, van utilitzar per al càstig els ressorts de l’Estat amb què no comptava aquell pobre aspirant de Podem”.
Quan el meu germà Fernando va rebre a Sant Sebastià el Premio Nacional de Cine va elaborar un discurs bastant calmat sobre les tres paraules que componen el guardó. Detesta la idea de premi i competició associada a l’àmbit artístic, li produeix urticària qualsevol sentiment nacional i, això va ser el millor, del cine aprecia el menys sagrat, aquesta recerca del plaer lúdic. A més a més, va afegir una llarga disquisició sobre el suport estatal al cine i va recordar que el cas més clar i apreciable va ser el d’Alfons XIII, que va encarregar al comte de Romanones que li produís tres pel·lícules pornogràfiques per a consum privat. Des d’aleshores, el poder polític espanyol ha considerat sempre la indústria del cine més un problema que una oportunitat. Però el que més va escandalitzar va ser que Fernando al·legués que no s’ha sentit mai espanyol, fugitiu de tot sentiment patriòtic, i això els inclou tots. El delegat del Govern al País Basc, Carlos Urquijo, va baixar de l’escenari cridant escandalitzat i criticant a un membre del jurat que li haguessin donat el premi a un tipus així, però al creuar-se amb mi es va quedar callat i no em va parlar, tot i que jo l’hauria consolat dient-li que el meu pare ja s’enfadava molt a casa quan Fernando deia aquestes coses, així que no és d’ara el seu gust per escandalitzar les figures paternes. I que no es preocupi, perquè el meu germà és un patriota que paga els seus impostos, recolza la salut i l’educació públiques, li encanten les olives i l’oli d’oliva i fins i tot va amb la selecció espanyola en els esports quan li sembla que juga millor que el rival.
Per posar a funcionar la màquina d’odiar contra el meu germà, res millor que fer públiques les ajudes que havien rebut les seves pel·lícules al llarg de la història, que és com si al president de Seat l’acusessin d’haver cobrat ell els plans Pive i les subvencions que l’Estat ha donat a la seva empresa. No és greu, només és intoxicació, que té com a única finalitat despistar del raonament essencial i fabricar un estat d’opinió contra qui gosa dissentir dels valors que ells espremen. El pitjor de tot és veure que les oficines de l’Estat se les apropien els que han sigut nomenats pel partit guanyador per gestionar-les, no per ser-ne els amos. La garrotada contra el que surt de la norma ja és un clàssic. Però val la pena, de tant en tant, que algú estimuli una mica la infrautilitzada capacitat de pensar i fins i tot de riure del personal.
