Els 25 anys de 'la Fabra'

El dijous 8 d'octubre es complien 25 anys de l'inici de l'activitat docent a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Aquell dilluns del 1990 a les nou del matí, mentre encara el personal de neteja acabava de retirar les serradures que hi havia a terra a les instal·lacions de Balmes-Rosselló, 316 estudiants de les llicenciatures de Ciències Econòmiques i Empresarials i de Dret de la UPF posaven els seus peus per primera vegada en un edifici que al seu moment va ser la seu del Fòrum Vergés.

Ha plogut molt des d'aleshores, però 25 anys de vida per a una universitat són molt pocs. Malgrat això, des dels primers passos en una oficina al carrer de Galileu fins al moment actual amb tres campus urbans, la UPF no tan sols ha passat d'aquells 316 estudiants a gairebé 11.000 en el curs actual, o ha ampliat la seva presència en camps com les humanitats, la comunicació, les ciències o la tecnologia, sinó que també ha aportat el seu gra de sorra a la consolidació i el prestigi del sistema universitari català, d'acord amb els últims rànquings d'universitats apareguts recentment.

La creació de la UPF, malgrat les reticències i el comportament proteccionista d'alguns dels responsables de les universitats catalanes existents en aquell moment, va suposar un element dinamitzador per a la universitat del nostre país. Es tractava d'un projecte nou, no continuista, que, com s'acostuma a dir, no era millor ni pitjor que els existents, però sí que era diferent. Detalls concrets com l'estructura trimestral, la informatització de la biblioteca, els horaris d'obertura o la mida dels grups de classe, no eren més que singularitats d'un projecte que es va basar en uns principis no escrits, encara que sí batejats com a principis del polvorí, en referència a la sala on va tenir lloc la reunió conjunta del personal docent i d'administració a Tortosa, poc abans de l'inici de les activitats acadèmiques el 1990. Al no estar escrits, tots els presents en aquella reunió poden fer la seva lectura d'experts principis, però un els resumiria de la següent manera: la UPF és una universitat pública amb una decidida aposta per la qualitat i compromesa amb la formació de ciutadans.

AQUELLA síntesi dels principis del polvorí hauria de continuar tenint vigència en el panorama universitari català. En moments com els actuals, on tot el que funciona en el sector públic sembla que s'ha de privatitzar, les universitats públiques han d'escapar d'aquesta  temptació fàcil i aparentment rendible, encara que no per a elles. En el marc públic de servei i rendiment de comptes a la societat és possible reestructurar i reorganitzar el sistema universitari, el seu govern i finançament, perquè pugui atendre les necessitats que se li plantegen sense renunciar a la qualitat.

Per una altra part, la decidida i necessària aposta que s'ha fet per la millora de la recerca en el sistema universitari no ha de fer-nos oblidar, com a vegades passa, que la docència és un pilar bàsic de la funció que ha de complir la universitat. En els dos àmbits, tant en investigació com en docència, s'ha d'apostar per fer les coses bé, havent-hi marge per gestionar els recursos tant físics com humans per atendre les dues responsabilitats, si no se'n té una visió miop i interessada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És ben sabut que les condicions inicials juguen un paper crucial en la majoria de processos i això s'aplica també a la vida d'una universitat. Si una paraula pot definir el comú denominador dels que participen en els inicis de tot projecte, aquesta és entusiasme. Però aquest entusiasme ha de ser alimentat per un lideratge sòlid que el faci intel·ligent. És a dir, que es tradueixi en actuacions que siguin beneficioses per a tercers, en aquest cas la societat, i també per als que les realitzen. Aquesta és la definició d'actuació intel·ligent de Carlo Cipolla en un assaig del seu llibre Allegro ma non troppo, que precisament Enric Argullol, primer rector de la UPF, va recomanar als membres de la comissió gestora en els primers anys de la universitat i que m'ha sigut de gran utilitat per poder qualificar actuacions com les que comentava. Ell va ser qui va exercir aquell lideratge sòlid i intel·ligent en la primera etapa en què es van establir les bases que han permès, amb l'aportació de molts altres, que la UPF tingui l'actual reconeixement.

Curiosament, si en alguna aposta no va tenir èxit Argullol va ser a consolidar la Fabra com a forma col·loquial de referir-nos a la Universitat Pompeu Fabra, en comptes de la Pompeu o la Pompeu Fabra, com solem fer els que d'una o una altra manera estem vinculats a aquesta universitat. Per això en dates tan assenyalades, i per un dia, es justifica i és obligat parlar dels «25 anys de la Fabra».