El teorema de Nacho Vidal
L'amor que sents per algú hauria de morir amb aquest algú. La frase, dura com poques que he sentit en la meva vida, me la va dir fa poc la meva senyora mare, que, com tota àvia principiant, de cop se sent qualificada per posar-se a sentenciar.
I com qui no vol la cosa, ens vam posar a parlar de coses de les quals mai parlem. I quan ja m'havia oblidat de la primera frase, va tornar a donar-me una altra bufetada en forma de subjecte, verb i predicat: per què els éssers humans no conversem gairebé mai sobre el que és realment important, i dediquem tant de temps a dir-nos tonteries. I vaig tornar a sentir com em tremolaven els genolls sota la taula, els llavis sobre les meves dents i el terra sencer sota els meus peus.
Els buits. Aquells buits que en realitat són plens. Aquells trasters on mai arriba la llum. És el punt G de la vida; tots sabem que existeix, però a l'hora de posar-s'hi gairebé ningú sap on és. Per això són uns grans desconeguts. L'antimatèria de la rutina. Les nostres golfes emocionals. Els buits de la nostra biografia, on posem tot allò que fa massa mal haver de recordar.
Cada vegada m'adono més que la veritat sobre cada un de nosaltres s'amaga entre aquestes escletxes de realitat. Perquè juga a fet a amagar amb la nostra consciència, perquè se sap inoportuna i inconvenient, perquè és l'única que coneix tot allò que no ens convé desenterrar.
Per què no vas fer allò que volies fer. Per què no vas dir el que hauries d'haver dit. Què hauria passat si haguessis contestat sí. O si t'haguessis plantat allà. Aquell amor que no vas perseguir. O aquell del qual no et vas saber apartar. Aquella carrera que no vas estudiar. Les coses que mai ens vam explicar com a parella. Els llocs cap on mai ens va convenir mirar. El dia que decideixis rescatar qualsevol d'aquestes preguntes, aparta't perquè l'ona expansiva pot ser letal. O no.
Si ho penses massa, ens passem la vida en un antònim insubstancial. Són els plens buits. Buits de gent rellevant per a nosaltres. Buits de moments per recordar. Plens de no res. I tal i tal. Bla. Bla. Bla.
Ja, ja sé que no tot ni pot ni ha de ser intens. Hi ha fantàstics tan fantàstics que han arribat a morir de transcendència. Aquí descansa un altre hipster de l'estupidesa abusiva. Descansi en pau.
I no obstant, al llarg d'una mateixa vida, si tens sort i com a màxim, tindràs dues o tres converses memorables. Seran converses que mai hauràs planificat. Seran moments que vindran disfressats d'un més. Però quan et passin, o més ben dit, quan ja hagin passat, els reconeixeràs, sense fissures, sense cap mena de dubte, amb absoluta claredat. Són converses que canviaran el curs de les coses. Són els nostres verdaders punts d'inflexió. Jornades de forma convexa que es tornaran còncaves al recordar.
A toro passat no et preocupis que ja intentaràs donar-los significat, algun sentit i, sobretot, una intenció, un perquè. En realitat va passar perquè jo ho vaig voler, perquè no ho vaig evitar o millor encara, perquè havia de passar. ¿Tu no ets Àries? Doncs als Àries els passen aquestes coses. Sobretot els que teniu ascendent en la quarta casa. Un altre hipster al forat. I tal i tal. Bla. Bla. Bla.
Per això avui vull convidar-te a explorar els teus buits plens. Asseure't davant algú que t'importi i atrevir-te a dir-li allò que mai vas saber admetre. Deixar d'esperar que passin les coses. I per una vegada en la teva vida, forçar-les a fer que passin. Empènyer-les a passar.
Notícies relacionadesEl gran Joaquín Lorente deia que triomfar és omplir buits.
Jo en dic el Teorema de Nacho Vidal.
