Un imprescindible pas enrere

Els de la meva generació (vaig néixer el 1964) vam arribar al final del franquisme amb el temps just per donar testimoni de la seva existència, però –llevat aquells que tinguessin una consciència política precoç i molt assenyalada per l’historial de les seves respectives famílies– la història ens reservava el paper propi de les corretges de transmissió: explicar als nostres germans petits les gestes dels grans. Dit d’una altra manera: érem massa joves per córrer davant dels grisos, però ara venim de massa enrere per ignorar els imprescindibles consensos de la democràcia, els seus costosos equilibris i els seus beneficis, relatius però indubtables.

No vam poder votar la Constitució (jo tenia 14 anys el 78), però sí que compartíem l’eufòria col·lectiva dels anys següents, quan ens crèiem l’enveja del món: érem per fi europeus (una gran empenta per a la nostra autoestima, per molt que ara arrufem el nas), teníem accés a l’educació gratuïta, a la sanitat universal, ens podíem divorciar i no necessitàvem viatjar a Perpinyà per veure L’últim tango a París, ni a Londres per avortar. Els representants de bàndols prèviament irreconciliables encaixaven les mans al Parlament, un gest que va permetre al país respirar alleujat, encara que avui puguem considerar que amb aquell gest se segellava una rendició. 

Fins i tot els ingenus convençuts que tot allò va ser un èxit majúscul sabem que ja no val per a res. Fins i tot l’acord de convivència més generós sucumbeix quan els seus firmants hi deixen de creure. Hem substituït en la nostra consciència col·lectiva la paraula pacte per tripijoc, convençuts ara que allò no va ser un consens, sinó una rendició forçada davant el soroll de sabres (diran uns) o davant el tret a la nuca (els altres). ¿Els pactes de la Moncloa? Una transacció per continuar munyint el pencaire. ¿L’alternança política? Un sistema al servei del bipartidisme, mer reflex de la Restauració.

Als qui menyspreen la Constitució com una suma de transaccions, només els podem dir: ¿n’hi ha alguna que no ho sigui? ¿Que potser la mera necessitat de redactar una carta magna i sotmetre-la a l’aprovació de tota la societat no revela per si mateixa l’obligació de pactar? ¿O sigui, de renunciar? Quan lamentem, per exemple, que el repartiment autonòmic es fes sota el condicionant del cafè per a tothom, ¿no estem oblidant que no hi havia cafè per a ningú, que bevíem un fastigós succedani de xicoira?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Precisament per defensar el valor que va tenir, ens correspon ara llançar-la a les escombraries de la història i redactar-ne una altra. Una transacció nova que obligui cada sector de la nostra societat a renunciar als seus extrems i permeti una altra vegada unes quantes dècades d’eufòric miratge. Només que ara, per continuar avançant en aquest ball, hem de fer primer un imprescindible pas enrere: és impossible que cap acord funcioni a llarg termini en aquest país si no es cus abans la ferida del franquisme. Tots els altres consensos s’haurien de derivar d’aquest. Encara que no n’estic del tot segur, vull creure que la societat espanyola alberga la generositat moral necessària per fer aquest pas, que implica un necessari reconeixement, però també el corresponent perdó. En canvi, no veig la classe política gaire disposada a protagonitzar-lo. Fins ara, tots els intents de reprovar el franquisme, o d’aprovar lleis i recursos que permetin treure els cadàvers de les cunetes, han partit de l’esquerra; la dreta hi ha respost posant-se a la defensiva, en una actitud miop i pueril perquè implica un reconeixement subliminal de culpa i complicitat. Cada bàndol hauria de tirar a rentar els seus propis draps bruts de sang. És la dreta qui ha d’anar al Parlament amb el senzillíssim missatge que la guerra civil es va originar en un cop d’Estat tan inacceptable com la indefensió en què, dècades després, es troben encara les seves víctimes. L’esquerra hauria de respondre amb generositat i altitud de mires, reconeixent que la convulsió prèvia no era exactament una garantia de convivència i acceptant que, com en tota guerra, els abusos es van estendre en els dos bàndols.

Pactin una redacció que no resulti inassumible per a cap de les parts, portin-la al Parlament, facin-se la foto amb la coneguda encaixada de mans i corrin després a obtenir el rèdit polític que correspon a un gest tan tardà. I permetin així que torni a trobar la manera d’avançar una societat els membres de la qual poden conviure perfectament sense preguntar al veí en quin bàndol militava el seu pare, entre altres coses perquè ja no és el pare, sinó l’avi o el besavi, qui va haver de disparar un fusell que probablement no hauria volgut ni tan sols subjectar.