interferències
Contrallum de Carme Riera
Era un capvespre de tardor. Na Carme Riera i aquest cronista anàvem dins un tren. Miràvem, com dos bons enamorats del paisatge que som, com passaven boscs de pollancres que canviaven de colors i rierols fets serps d'argent davall la brusquina que queia amb la fosca. Anàvem a Girona per fer un duet, dues veus d'escriptors que es trunyellen. Na Carme havia acceptat substituir un altre escriptor que s'havia posat malalt: un gest de noblesa i, sobretot, d'amistat. La conversa era ben interessant. Li havia demanat què escrivia. Em contava com teixia una novel·la en què una filla cerca el seu pare amb l'atmosfera de la guerra incivil de fons. Em vaig posar a riure. Per una rara casualitat i una estranya coincidència jo també escrivia la història d'un fill que cerca el seu pare. I també amb el ciclorama de la guerra incivil. No se'n podia avenir. Allò era un atzar objectiu d'aquells que no passen mai. Crec que recordàrem el nostres primers encontres dels anys 60 en una Palma levítica i antiga quan ella encara estudiava a l'institut i jo acabava de començar Biològiques a Barcelona. I, sobretot, les lectures de les nostres primeres escriptures a les golfes immenses de ca seva, del carrer Pueyo de Palma. La sent com si fos ara quan na Carme em llegia uns poemes de gran radicalitat verbal, rítmica, que no va publicar mai.
El tren avançava i na Carme em contava les fites més essencials de La meitat de l'ànima que em feien pensar en misteriosos entrecreuaments literaris, encara que el seu text i el meu fossin ben personals i intransferibles. També rememoràrem aquell Sant Jordi de 1975 quan, tan joves encara, ens dedicàrem a signar junts tot el sant dia perquè ella acabava de treure Te deix, amor, la mar com a penyora i jo L'adolescent de sal. Els gironins trobaren dos escriptors que duetejaven amb harmonia, serenitat i molt d'humor i amor per la lletra.
Notícies relacionadesNa Carme Riera ha fet la major part de la seva obra literària a Barcelona, on és professora d'espanyol de la Universitat Autònoma. Ha escrit en el seu català propi tota casta d'històries: des dels contes tendres, amorosos i un xic perversos de joventut a la denúncia de la persecució i el genocidi del jueus mallorquins hi ha tot un seguit de llibres plens de personatges ben novel·lescs i una escriptura amb una contarella constel·lada d'hams que atrapa el lector i el duu on vol. També li hem de donar les gràcies per la recerca sobre l'Escuela de Barcelona i els treballs sobre obres com El Quijote i personatges com l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. ¡I per defensar els drets dels escriptors des de Cedro!
¡Al·leluia que Madrid reconegui tota la carrera d'una escriptora catalana, que ha demostrat a les clares que també estima la llengua espanyola! Un exemple central de recreació: tota la seva obra l'ha traduïda ella mateixa al castellà. ¡Per molts d'anys i bons, Carme!
