El reglament disciplinari de l'esport
Insults i sancions en el futbol
La imposició d'una forta multa estaria més d'acord amb el principi de proporcionalitat i individualitat
La suspensió de dos partits al jugador del Barcelona Javier Mascherano per la ja coneguda per tots expressió utilitzada a l'hora de dirigir-se al col·legiat torna a posar sobre la taula la justificació en el món del futbol de les sancions als insults i manifestacions de menyspreu als àrbitres. La delimitació d'aquestes reprotxables expressions genera problemes pràctics que, a més, aixequen suspicàcies entre els aficionats cada vegada que l'òrgan encarregat de mesurar la sanció s'ha de pronunciar. I és que es presten a una inevitable arbitrarietat.
Per un costat, sembla raonable que en el futbol, com en qualsevol altra pràctica esportiva, hi hagi el màxim nivell de respecte entre els contendents, i entre aquests i l'àrbitre. Únicament així aquest pot mantenir la seva autoritat al terreny de joc. Però, per un altre costat, també pot pensar-se que, donada la tensió i rivalitat pròpies del partit, les manifestacions verbals són inevitables. Des d'aquest punt de vista se sosté que la majoria de les ocasions no impliquen cap -o almenys no rellevant- minva de l'autoritat de l'àrbitre. Fins i tot es podria arribar a pensar que, donat l'ús generalitzat per part d'una societat d'expressions així, aquestes no tenen força «insultant», sinó que s'haurien d'entendre com a mera expressió d'enuig amb un mateix (o amb el rival o amb l'àrbitre) i una forma d'expulsar la tensió acumulada, de manera que el fet de sancionar-les podria fer que augmentés el grau d'enuig i de qüestionament de la tasca arbitral. Un exemple d'això és la Lliga anglesa, en què l'àrbitre en fa cas omís i continua amb el joc, sense que això afecti la seva tasca arbitral.
També ens hauríem de preguntar fins a quin punt és diàfana la distinció entre insult i menyspreu i si els criteris socials estan prou refermats perquè es puguin delimitar. Evidentment, en el reglament de la Federació Espanyola de Futbol (articles 94 i 117) no ho està, cosa que explicaria la sensació d'arbitrarietat que en ocasions generen aquestes sancions.
Però no NOmés és discutible la regulació dels insults i menyspreus, sinó també les sancions de què s'acompanyen, en especial, la suspensió de partits. En aquest ordre de coses, ens hauríem de plantejar fins a quin punt no seria més efectiva i justa la imposició d'una forta sanció econòmica a l'esportista en lloc de la suspensió per a un determinat nombre de partits, perquè en aquest últim cas s'està castigant, per un comportament individual, un col·lectiu -el club-, els aficionats del mateix club, i fins i tot els d'altres equips desitjosos de veure jugar el futbolista sancionat. Imaginem-nos la suspensió de diversos partits a Messi o Cristiano Ronaldo per les mateixes expressions que va proferir Mascherano o que els partits de suspensió incloguessin la disputa d'un clàssic. Sembla clar que llavors les suspensions adquireixen un grau més elevat de desproporció. En canvi, la multa estaria més d'acord amb el principi de proporcionalitat i individualitat que es pressuposa en l'establiment de sancions: solament afecten a qui va cometre la falta i és indiferent el partit en què la falta va tenir lloc.
Per un altre costat, també hem de ser realistes: les multes per si mateixes tampoc aconsegueixen sempre la finalitat perseguida i, per a mostra, hi ha l'exemple de Luis Suárez que, entre el 2010 i el 2011, va ser sancionat amb 27 partits de suspensió per mossegades i insults racistes, i fins i tot amb fortes multes econòmiques (fins a 50.000 euros per una mossegada) sense que això evités la reiteració, en especial la famosa mossegada a Chiellini que li va costar una sanció de diversos mesos.
No deixa de ser curiós que Luis Suárez hagi tingut un comportament impol·lut des d'aleshores, cosa que ens faria pensar en l'efectivitat de la sanció que comporta la suspensió de partits. Però el cert és que la raó última del canvi de comportament sembla haver sigut més aviat el fet d'haver-se sotmès a tractaments educatius i psicològics. I això porta novament a l'arrel última del problema: la tolerància social dels insults i la falta d'una política que inculqui el civisme entre els jugadors.
Notícies relacionadesEn aquest sentit, es necessita alguna cosa més del que estan fent avui en dia les autoritats esportives si volem que el vell refrany que descriu el futbol com «un esport de cavallers jugat per trinxeraires» deixi de ser algun dia fals. En aquest sentit, no estaria malament que es prengués exemple del rugbi -un esport de trinxeraires jugat per cavallers-, on entre altres coses impera la regla segons la qual únicament el capità es pot adreçar a l'àrbitre, i només en termes de senyor. President de l'Associació Espanyola de
Filosofia de l'Esport. Firma també aquest article Eva Cañizares Rivas, advocada experta en Dret Esportiu.
