Vindrà la mort

El desembre del 1975 vaig arribar a Roma com en una novel·la de Cesare Pavese: al mateix temps que els venedors de castanyes. Un mes abans havia sigut assassinat Pier Paolo Pasolini. No es parlava de res més a la ciutat dels set turons.

Vaig pagar el meu passatge a Europa treballant en un vaixell de càrrega i comptava amb vuit dòlars diaris per sobreviure en un voluntari vagabundeig. Em vaig instal·lar a l'alberg juvenil, al costat de l'Estadi Olímpic, als afores de la ciutat. Les fogates de les prostitutes feien arabescos d'ombra al vidre translúcid de la nostra habitació amb vint lliteres. Al cap d'uns dies em vaig mudar a un alberg cristià, més cèntric. A les tardes anava a les oficines de L'Unità, òrgan del Partit Comunista, a llegir gratis el diari que es col·locava als murs a la manera d'un dazibao. Pasolini, expulsat del partit per «immoralitat sexual», era el tema obsessiu dels articles.

Havia llegit el seu llibre de poemes Las cenizas de Gramsci, la seva novel·la Teorema, que després va portar al cine, i Ragazzi di vita, traduïda com a Nois de la vida. Admirava les seves versions cinematogràfiques d'Edipo Rey, L'evangeli segons sant Mateu, El Decameró, Les mil i una nits i Els contes de Canterbury, i m'havia horroritzat amb Salò o los 120 días de Sodoma, retrat d'una orgia feixista. Pasolini unia dues conviccions que jo intentava emular, el comunisme i el catolicisme, preconitzava la llibertat sexual i era un estrany pioner en la interpretació cultural del futbol. Fanàtic de l'equip de la seva ciutat natal, el Bolonya FC, jugava en una lliga d'aficionats com a imaginatiu extrem esquerre i va descriure la final del Mundial de Mèxic-70 com un triomf del «futbol de poesia», representat pel Brasil, sobre el «futbol de prosa» d'Itàlia.

Dir que l'admirava és rebaixar la idolatria. Sabia que sopava diàriament amb el novel·lista Alberto Moravia i pensava que el veuria de lluny en aquell restaurant, sense dirigir-li la paraula.

En un esplèndid article publicat al diari mexicà Crónica, Francisco Báez Rodríguez va recordar la manera com l'autor va profetitzar la seva mort. A propòsit de l'assassinat de dues noies de barriada a mans d'uns joves rics de dreta, Pasolini havia polemitzat amb Italo Calvino. D'acord amb l'autor de El baró rampant, aquell crim reflectia la decadència moral de la burgesia. Pasolini sostenia, per contra, que la violència podia emanar de qualsevol zona de la societat.

L'endemà d'escriure la seva resposta, va conèixer un noi de barri a prop de l'estació de trens, va sortir amb ell i va ser assassinat. «D'una manera sorprenent, amb la seva pròpia mort, guanyava el debat», escriu Baéz Rodríguez.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des de la pel·lícula Accatone, que narra la vida d'un lladre, Pasolini va captar el món del jove sense expectatives. En un text al voltant del futbol, publicat el 1963, va deixar aquesta estampa d'algú que podria ser el seu assassí: «Va ser un mal fill, un mal estudiant, sense culpa. Pàl·lid, amb els ulls blaus vorejats de negre i de sang, potser també tísic, en qualsevol cas femeninament feble: predisposat, per un terrible destí, a ser un possible espia, un rufià, un traficant de cocaïna, un productor d'espectacles de quarta categoria […] Ell és el Déu, portant al cor la misèria de milers de pobres diables a la vintena arribats de la província -maldestres com senglars, tímids com les seves cosines; envilits, estúpids- per menjar-se cadascun la seva porció de vida, llençant-la. ¿Sobre quants cossos passarà?». En forma anticipada, Pasolini va traçar l'amorós retrat del seu botxí, com si cités Cesare Pavese: «Vindrà la mort i tindrà els teus ulls».

a la pel·lícula Caro diario, Nanni Moretti visita la platja d'Òstia on el poeta i cineasta va ser assassinat. Durant cinc minuts recorre en moto aquesta desolada regió suburbana, al compàs del Concert de Colònia, de Keith Jarrett. Finalment s'atura, al costat d'un camp de futbol d'herba alta i seca. Un petit monument, amb la falç de l'esperança, recorda la víctima. El senzill retrat d'un buit. Davant de la tomba de Gramsci, Pasolini va sentir les ambivalents tensions que un mestre provoca en qui desitja pensar per compte propi: «L'escàndol de contradir-me, d'estar/ amb tu i contra tu, amb tu al cor,/ en la llum; contra tu a les fosques vísceres». Fa 40 anys va morir Pier Paolo Pasolini. No va voler la beatitud del sant ni la devoció del líder. Va saber pensar. Els que volíem idolatrar-lo, vam aprendre en els seus versos a estar amb ell i contra ell, en l'escàndol de contradir-nos.