Anàlisi
Això no és Charlie
¿Com comparar el que és incomparable? Es pot discutir de les diferents formes de violència que existeixen en les nostres societats, analitzar el context internacional i intern en què es produeixen, debatre sobre les conseqüències i les respostes partidistes i/o ideològiques. La violència sempre és violència per als que la pateixen.
Però la sensació avui a París és que el que va passar a la capital situa el país en territori desconegut. No tan sols pels números i pel pànic generalitzat enfront de l'acte radicalment indiscriminat: tots els parisencs van rebre trucades amb un dubte real, més enllà del suport, per saber si estaven fora de perill. Als carrers de París els cafès no parlen de ciutadans atacats per les seves idees, no es parla d'una societat mobilitzada, capaç de pair per pròpia autoestima l'agressió. Avui la sensació és una altra. És la sensació dels atemptats a gran escala, com a Londres, a Madrid, o a Nova York.
Notícies relacionadesAlguns senyals són inequívocs. L'estat d'urgència, decretat per primera vegada en tot l'hexàgon des del conflicte amb Algèria, el discurs d'un president que fa al·lusió a les forces armades, apel·lant al vocabulari bèl·lic. Hollande ha insistit fins en quatre ocasions que es tractava d'un acte de guerra. I Sarkozy, minuts més tard, ha donat el pas definitiu, al·legant que França, "aquesta vegada sí", està en guerra.
La convocatòria aquest dilluns, com permet la política francesa, del Parlament francès en ‘congrés’ a Versalles, és un fet excepcional, que només es dóna en ocasions solemnes i per modificar la Constitució. La discussió girarà al voltant de prendre mesures internacionals i, molt probablement, amb un caràcter marcadament militar. En aquest sentit Hollande tampoc ha fet al·lusió als seus aliats europeus. La situació és tal que França, en la seva condició d'Estat-Nació, es replega. Un dia negre per a la ciutadania d'aquesta ciutat. I un dia de conseqüències encara inclassificables per al futur de la política internacional francesa.
