Caminem amb por. No ens han deixat més alternativa. No és por a trobar-los i veure quina cara fan. Ni tan sols és por a saber que allò pot ser el final de tot... És por a haver-nos de resignar i no poder fer res per evitar-ho.
Qui sap si demà quan estigui en ple vol, algú s'aixeca del seu seient i decideix, un a un, trencar-nos els nostres camins vitals? O si aquest migdia, dinant tranquil, algú decideix fer-me empassar una bala no demanada? O si vaig a veure un concert aquesta nit, i l'espectacle el decideix muntar algú que no surt al cartell des de la mateixa platea?
La guerra. Maleïda paraula. Qui va inventar una atrocitat tant gran? Merda de societat malalta que sempre vol més i ser la millor... i al final, com aquell qui s'ho juga tot a una carta, no aconsegueix res. Ho perd tot.
Per què he plorat, entre els llençols, si no coneixia ningú? Potser perquè també me n'he sentit víctima? Com les que cada dia moren arreu del món: a França, a Tunísia o a Síria. Innocents. Qui no agafaria els seus fills si aquestes imatges es repetíssin a diari davant els seus ulls, i faria camí a la desesperada cap a la recerca d'un lloc on no haver de patir per on posa la següent passa?
Ens han inculcat la por. O ens hem inculcat viure amb la por. Sí, també nosaltres tenim la nostra part de culpa en tot plegat.
Per què ens hem atrevit durant molt de temps a anar a demostrar-los la nostra força als més febles? En nom de què? Del progrés? De l'avenç? No. En nom de l'orgull i el diner. No ens n'hem adonat que ens hem venut els somnis dels nostres fills i els nostres nets per uns quants barrils de petroli. I els pagarem molt cars.
