Metàfores tèxtils

Després de les metàfores nàutiques i com a lògica conseqüència del cobejat viatge cap a Ítaca, ara arriba als escenaris la nova proposta comunicativa de les CUP: «També podem ser tèxtils». És un homenatge explícit a la senyora Penèlope, la qual, com tothom sap, teixia i desteixia, tot esperant que arribés el seu marit, que havia de tornar de la guerra de Troia i s’anava aturant pel camí. 

    El document de les CUP diu que cal posar «fil a l’agulla», una manera molt bonica de dir que s’ha d’anar per feina i deixar-se de punyetes. M’imagino la reunió dels creatius cupaires: «¿Fil? ¿Agulla? ¡Va, vinga, idees sobre el mateix camp semàntic!». De sobte, un que havia treballat de publicitari, intervé a l’assemblea i diu: «Ho tinc, ho tinc: teixint independència, ordint justícia, recosint democràcies». Ningú no sap ben bé què vol dir, però la gràcia és que incorpora la metàfora d’arrel tèxtil a l’imaginari català de la independència. Anàvem en vaixell, teníem vent a favor o no, érem el vent i tot, salvàvem esculls i remàvem tots alhora. Ara, per fi, s’eixampla la imaginació poètica. Tenim camp a córrer. Podem, per exemple, entrellaçar els fils del procés i desfer les costures amb Espanya. Mentrestant, Penèlope, amb tot de pretendents a l’aguait, continua fent veure que cus a l’espera que arribin els guerrers, amb Ulisses al capdavant. No sé ben bé què vull dir, però és el que tenen les metàfores, que al final et perds.