París és aquí

“Qualsevol dia passa aquí”, he escoltat que molta gent comentava en el meu entorn arran de la bogeria assassina que va patir París divendres a la nit. Ho deien com si París estigués lluny, com si els seus ciutadans fossin diferents. Entenc que s’equivocaven. París és aquí.

Aquest dissabte trist al migdia, el Parlament de Catalunya, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona ens han convocat a la plaça de Sant Jaume per fer un minut de silenci en rebuig de l’atac terrorista, en memòria de les víctimes i en solidaritat amb els seus familiars i amics. Un bon grapat de francesos --turistes o residents a Barcelona-- hi ha assistit.

¿L’atemptat hauria passat ‘aquí’ si s’hagués produït a Madrid o a Girona? ¿Aquest ‘aquí’ es refereix al fet que pot enxampar qualsevol de nosaltres enmig del tiroteig i les bombes o no seria ‘aquí’ si l’atemptat tingués lloc a la Sagrada Família i nosaltres vivim a la Vila Olímpica?

Acabar amb accions criminals com les de divendres a la capital francesa passa, en part, per assumir que ja no hi ha ‘aquís’ i ‘allís’ en el món actual. Si haguéssim entès que la terrible guerra de Síria --amb més de 200.000 morts i quatre milions de refugiats-- no és només un problema dels ciutadans d’aquell país sinó de tots plegats, potser no hi haurien atemptats com el de París o el del dia abans a Beirut --amb més de 40 morts-- i Europa no es trobaria desconcertada davant els centenars de milers de refugiats que la travessen.

A prop meu, un nen, en veure la gentada aplegada a la plaça de Sant Jaume, va demanar la seva mare què passava. “Hi ha hagut un accident, s’ha mort molta gent i totes aquestes persones han vingut a solidaritzar-se amb les seves famílies”, va mentir ella per sortir del pas. El nen era massa petit per dir-li la veritat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els adults, però, no podem enganyar-nos. No podem combatre el terrorisme amb mentides, tancant els ulls, ni esperant que la sort ens estalviï trobar-nos-el al restaurant on sopem, la discoteca on ballem o l’estadi on veiem el futbol.

Potser parlem llengües diferents a París, Beirut, Alep o Barcelona, però el dolor i la mort ens fan el mateix mal a tots.