LA MEVA PRECIOSA BUGADERIA
'True love'
Dominical 687 Humans Coixet
¿I si un dia et despertessis i en comptes d’una caixera de supermercat fossis un gat amb superpoders? ¿I si, de sobte, tots els rius del món es gelessin i poguessis patinar des del Volga fins al Tajo? ¿I si un matí tots els cecs del món recuperessin la visió? ¿I si les granotes es posessin a cantar amb la veu d’Adriano Celentano? Aquestes són algunes de les premisses amb les quals juga la màquina What if, creada per un grup d’experts i científics, capitanejats pel doctor Simon Colton, del Goldsmith Institute. Proposen a la màquina hipòtesis sense cap ni peus, entre Kafka i Walt Disney, i aquesta genera un programa amb l’escenari a què donarien lloc aquests supòsits. La màquina ha d’aprendre dels humans que la programen, i ho fa. A una velocitat inimaginable. I els resultats són fascinants. Ara mateix, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), podem assistir a diverses estimulants propostes com aquesta, que formen part de la magnífica exposició Humans.
Una visita detallada ens posa davant d’un mirall en el qual no sempre és fàcil mirar-se. I una pregunta sobrevola totes les diferents àrees de la mostra: en el fons, ¿què és el que ens fa humans? ¿La pell? ¿L’estatura? ¿La capacitat de plaer? ¿El dolor? ¿L’empatia? Les respostes les hem d’elaborar nosaltres a partir dels materials de tota mena que se’ns ofereixen a 'Humans'. Membres artificials, a cavall entre la tècnica i l’art, ens ensenyen que un ésser humà amb pròtesis llaurades de marfil seguiria sent humà. Aimee Mullins, l’atleta amb pròtesis a les dues cames, explica com transcorre la seva vida quotidiana. Un documental, rodat amb un extraordinari sentit de l’humor sobre deu víctimes de la talidomida, és un testimoni de primera mà d’una vida plena sense braços, sense cames, sense orelles. El creador, Arne Hendricks, qüestiona el principi del creixement: ¿què passaria si en comptes de ser més i més alt l’ésser humà anés disminuint d’alçada, com a la pel·lícula El increíble hombre menguante? ¿Com ens adaptaríem a l’entorn? ¿Seria una opció millor que el creixement desenfrenat? ¿Podríem disminuir l’impacte en la naturalesa, optimitzar recursos i acabar amb la fam? Un croissant gegant presideix una taula de treball amb el lema Small is beautiful. No tinc cap dubte que si només féssim 50 centímetres tractaríem amb molt més respecte el que ens envolta. Molt més. I fins i tot podríem jugar d’igual a igual amb els nostres gossos.
Una peça impactant és la muntanya russa eutanàsica: un prototip d’estètica gairebé gòtica on aquells que volen morir hi pugen en grup i són sotmesos a un trajecte en el qual abans de sortir passaran per diversos estats d’èxtasi i trànsit. Una via per a l’eutanàsia voluntària que em sembla infinitament més divertida que l’habitació grisa amb flors de plàstic i el got d’aigua amb pastilles que t’ofereixen a l’associació Dignitas a Suïssa. També s’exhibeix un exemplar de la novel·la russa Amor verdader (True love), el primer llibre escrit per un robot amb l’algoritme creat per Alexander Prokopovich. Defineix l’obra com una trama a l’estil Anna Karènina, passada pel tamís de Haruki Murakami. En realitat, és un text avorrit a més no poder, amb frases com “Kitty no va poder agafar el son durant molta estona. Tenia els nervis tensos com dues cordes de guitarra”. Quan els robots aconsegueixen ser tan cursis com Barbara Cartland significa que el final de la raça humana, tal com la coneixem, està molt més a prop del que ens pensàvem.
