Després dels atemptats de París
La imprescindible introspecció
El combat de França contra el gihadisme terrorista implica admetre la seva incompleta integració social
França ha reaccionat amb enorme celeritat als atacs terroristes del divendres 13 de novembre a París. Els bombardejos a les posicions de l'Estat Islàmic en territori sirià han sigut una primera resposta militar enèrgica, clara, contundent… i segurament inevitable. El president François Hollande i el primer ministre Manuel Valls van interpretar des del primer moment que no podien fer cap altra cosa. Des de la seva primera compareixença, poc després dels atemptats, Hollande va declarar solemnement i sense ambigüitat que es tractava d'un acte de guerra. La rèplica de l'Exèrcit francès ha obeït a aquesta lògica.
Tres grans factors tenallen el Govern francès. El primer, és clar, els efectes immediats provocats per la intensitat, la crueltat, la precisió i l'envergadura dels atemptats. El terrorisme gihadista va apuntar de ple al cor de la societat francesa, a la seva manera de viure, de disfrutar dels seus moments d'oci en un divendres a la nit en un bar, un restaurant, un estadi de futbol. La reacció dels francesos a aquests atacs perfectament sincronitzats és diferent de la que van tenir després de la massacre del setmanari Charlie Hebdo, el mes de gener passat: llavors, el sentiment generalitzat va ser de ràbia, d'indignació, de rebel·lió contra una salvatjada que atemptava contra el principi sacrosant de la llibertat d'expressió. Ara, no obstant, sembla que la desolació, la por i una sensació d'indefensió s'ha apoderat dels francesos. El pànic col·lectiu configura un escenari potencialment molt perillós que s'ha d'intentar controlar, canalitzar i superar per evitar derrapatges i accions espontànies que expressin sentiments xenòfobs.
El segon, el calendari electoral. Els dies 6 i 13 de desembre hi ha convocades unes eleccions regionals que totes les forces polítiques han anat plantejant com l'antesala de l'elecció presidencial de la primavera del 2017. En aquests moments sembla impossible mantenir aquest factor fora de l'equació. Per un costat, el líder de l'oposició, Nicolas Sarkozy, ell mateix immers en una lluita pel poder al si del seu partit, ja va intentar portar l'aigua al seu molí l'endemà dels atemptats: a la sortida de la seva reunió a l'Elisi amb Hollande va declarar que feia falta mà dura i deixar de banda els complexos a l'hora de plantar cara a aquest tipus d'enemics. Per l'altre, la figura irresistiblement emergent de Marine Le Pen, la líder del xenòfob Front Nacional, a qui les enquestes (prèvies als atemptats) situen en la segona volta de les presidencials, amb possibilitats, per tant, de convertir-se en la presidenta de la República. L'FN neda amb gran comoditat en les aigües tèrboles per la por, el desemparament i la desorientació. Davant tots ells, el Govern socialista necessita treure's de sobre l'etiqueta de tou en assumptes de seguretat.
I hi ha un tercer factor, encara de més calat i d'una importància vital perquè la República francesa segueixi existint sense trair-se a si mateixa. Durant dècades, França s'ha mostrat al món com a posseïdora de la recepta per assimilar la població immigrant. El relat oficial insisteix que la fàbrica de ciutadans segueix funcionant malgrat que la maquinària (sistema escolar, inserció laboral i professional, ascensor social…) fa anys que està avariada. Les enormes proporcions del fenomen de la immigració han desbordat la capacitat de la societat i les institucions franceses per absorbir-lo, i a les barriades (les banlieues) de l'extraradi de les grans ciutats s'amunteguen famílies i especialment joves que no se senten francesos per la senzilla raó que els francesos no els consideren com a tals. Aquest és, almenys, el seu sentiment profund.
A França hi ha uns 500 barris censats com a difícils o problemàtics. El terme gueto està proscrit en el llenguatge i l'imaginari de la societat francesa. Assumir que existeixen significaria reconèixer el fracàs d'un dels pilars de la seva identitat: l'assimilació al si de la República sense importar races, orígens, religions o extracció social. Resulta molt destacable comprovar com, dècades després que sigui evident que el problema existeix, que està fora de control i que pot ser una amenaça per a la supervivència de les regles del joc, la França oficial es nega a reconèixer que se n'ha adonat. El gran combat de França contra el terrorisme gihadista passa per mirar aquest problema als ulls. Cap país pot permetre's situar milers dels seus ciutadans en una terra de ningú emocional i a mercè de reclutadors via internet. És gairebé impossible lluitar contra un enemic exterior que es nodreix a partir d'un mateix. I, el que és pitjor, alimentar-lo inconscientment a partir de la negació que existeix.
Periodista. Autor del llibre 'Gracias, Francia' (Plataforma Editorial).
