Madrid per Catalunya

Que lleig que deu ser estar en un estadi tan gran, amb 80.000 paios al voltant, amb centenars de milions a les pantalles del planeta, i voler marxar. Saber que no hi ha res a fer, que t’estan ballant com mai a la teva vida, que l’únic que et queda és resar perquè tot s’acabi ràpid: que la vergonya s’acabi ràpid. Ahir, a la gespa del Bernabéu, hi havia onze –i després 10 – nois vestits de blanc que podrien explicar-nos com és això.

    I podria ser un relat interessant. Perquè, en canvi, el que no hi va haver en cap moment va ser partit. Per una banda, hi havia un equip que sap què fa; per l’altra, una colla espantada. És clar: el Barcelona ja no és aquell equip inenarrable de Guardiola. 

    Però ara, per fi, s’ha definit. Aquell dominava com una aranya teixidora: a força de tocar, de regatejar, d’avassallar, arribava jugant fins a la porteria –i allà continuava jugant–. Aquest és una cobra: juga un joc de control exasperant, adorm el contrari amb passets necis, amb molt toc al darrere, el molesta, el fa sortir del seu camp i de cop i volta, quan l’altre menys s’ho espera, li fa dues o tres passades profundes a cinc-cents per hora i a cobrar. Per això té, ara, el Bidente –amb perdó– Sureño; aviat, una altra vegada, el Tridente Sudaca.

    Sembla fàcil però no és gens fàcil. Per armar aquesta teranyina de toquets tontos s’ha d’estar molt ben parat, saber on posar-se en cada moment, entendre’s, rellevar-se: es veu que ho tenen perfectament treballat. I que funciona.

    Però és que a més –queda dit– no hi va haver partit en cap moment. El Madrid jugava tebi, temorós, sense pressió, sense ganes. Així, van començar a caure els gols: només va caldre que el Barcelona accelerés per retratar els dos centrals absents del contrari, la seva falta d’intenció, el seu ensurt. Neymar era un prodigi de driblatges, Iniesta d’elegància, Busquets d’intel·ligència, Suárez de criminalitat. Va ser un 0 a 4; en podrien haver sigut set o vuit, i la sorpresa, i el desassossec.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    El Santiago Bernabéu, desbordat, oscil·lava entre els xiulets i els mocadors blancs. Cridava, de tant en tant, «Florentino, dimissió» sense pensar que els que dimitien –tota l’estona, al camp, dimitien– eren els seus jugadors. Potser ens podem imaginar que realment no volen el seu entrenador i no li volen donar cap gust. O, pitjor encara: que, a imatge i semblança del govern que hi ha a la seva ciutat, hagin decidit contribuir costi el que costi a la causa catalana. Si Mariano Rajoy no para d’ajudar amb la seva altivesa i la seva mala traça l’independentisme català, el Reial Madrid podria estar disposat a fer la seva feina perquè, també en futbol, el catalanisme avanci en el seu camí.

    El Barcelona ho aprofita: ja té sis punts d’avantatge, sap a què juga, s’agrada, s’entreté. Si aconsegueix reincorporar Leo Messi sense desarmar el model –res hauria de ser més fàcil–, serà difícil que els aturin.