De Sistach a Omella

La història camina de pressa. Han passat més d’11 anys (el juny del 2004) des que Joan Pau II enviava l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach de Tarragona a Barcelona, de la capital històrica a la capital de facto de l’Església catalana. En aquella data naixien dues noves diòcesis, Terrassa i Sant Feliu. Barcelona seguia el camí de Brussel·les, París i Madrid, desmembrades anteriorment, a diferència de Milà, que encara avui és una macrodiòcesi de cinc milions d’habitants.

Martínez Sistach, nascut a Barcelona l’any 1937 i nomenat cardenal per Benet XVI (2007), havia d’entomar el trasbals que suposava la divisió d’una diòcesi que des de feia segles tenia uns límits semblants i de la qual havia estat prevere i bisbe auxiliar. Calia reconduir l’opinió de molts capellans oposats a la divisió. Calia recomposar la unitat i la cohesió diocesanes després d’uns anys de dificultats patents. Calia reinstaurar un ambient serè i pacificat, tot i la pervivència de les inevitables nostàlgies i d’alguna baixesa. Calia procedir a la partió dels béns entre Barcelona i les altres dues diòcesis. Calia racionalitzar el funcionament de la cúria diocesana en molts aspectes. Sistach era l’home adequat per fer-ho: havia estat la mà dreta del cardenal Jubany i coneixia la casa com ningú.

D’altra banda, era important teixir una relació normalitzada amb Roma, de manera que Barcelona se singularitzés no tant pels problemes –reals o imaginaris– com pels projectes reeixits. Barcelona havia de guanyar-se la posició, com es diria en argot esportiu, davant certes anàlisis volgudament i repetidament esbiaixades de la realitat eclesial catalana: fonamentalment, la presentació de Catalunya com un país descristianitzat i amb una Església en declivi, en contrast clamorós, així es volia fer creure, amb altres territoris d’Espanya. La resposta del cardenal ha estat intel·ligent i activa. Sistach ha trobat maneres concretes d’internacionalitzar Barcelona i aproximar-la a Roma i a la cúria vaticana i, en definitiva, obrir-la a l’Església universal. El nou arquebisbe, Juan José Omella, continuarà el camí obert i de comunió amb el bisbe de Roma.

Primer va ser la dedicació de la basílica de la Sagrada Família pel papa Benet XVI que va donar la volta al món i va suposar un augment extraordinari de visitants, amb el consegüent benefici per a la ciutat (2010). La Sagrada Família és i serà cada vegada més «la catedral d’Europa», i el nou arquebisbe tindrà el repte de trobar noves maneres de conjuminar la seva condició de santuari de gran potència simbòlica i centre espiritual de fort impacte evangelitzador amb les servituds derivades del fet que és un monument de fama mundial, i a més en construcció.

En segon lloc, van venir la Missió Metròpolis i l’Atri dels Gentils (2012), dues iniciatives que, sobretot la segona, van aconseguir un notable ressò ciutadà. L’Atri va suposar un frec a frec amb el món de la universitat i de la cultura, sensible i proper a un discurs sobre la bellesa i l’art, en definitiva, un discurs de profunditat humanística, en el qual l’Església es troba necessàriament bé. Aquest ha estat l’esperit que ha conduït a la creació de la facultat eclesiàstica Gaudí d’Història de l’Església, Arqueologia i Arts Cristianes (2014), ara integrada, amb les facultats de Teologia i Filosofia, en l’Ateneu Universitari Sant Pacià (2015), la darrera gran obra del cardenal.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

D’altra banda, el Congrés Internacional de les Grans Ciutats (maig i novembre del 2014) va suposar entrar de ple en les inquietuds del primer Papa urbanita modern, Francesc, que ve d’una àrea metropolitana, la de Buenos Aires, de 13 milions d’habitants. Barcelona en té tan sols 5,5 –és una petita gran ciutat–, però necessitada d’una nova capilaritat humana i social, en la qual el missatge transformador de l’Evangeli de Jesús es visqui amb força per part dels creients i s’escampi entre els múltiples mons que configuren la seva realitat urbana.

El nou arquebisbe és un home sensible als buits existencials i a les ferides dels cors i dels cossos, i entén, com ell mateix ha escrit i practicat, que l’Església és servidora dels pobres i dels necessitats i que, com el bon samarità, vol carregar-se a l’espatlla el sofriment de tantes persones. El document Evangelii Gaudium, del papa Francesc (2013), que proposa una conversió pastoral i missionera, una sortida a les perifèries i una maternitat misericordiosa de l’Església, serà segurament un dels referents del pontificat que s’obrirà el 26 de desembre. Omella, fill de Queretes (Matarranya, 1946), pastor del poble de Déu a Barbastre i Logronyo, persona que coneix de primera mà la força d’amor que hi ha en l’Evangeli, arriba entre nosaltres. ¡Benvingut a Barcelona!