Ciutats en peu de pau

Els brutals atemptats del 13 de novembre a París han generat un fort trauma al cor d'Europa. El mateix que des de fa temps manté paralitzades milers de persones a Raqqa, Beirut, Ankara i altres ciutats castigades pel terror. El repte, gens senzill, és com sortir d'aquest estat de xoc. Per a això resulta fonamental investigar a fons les causes del que ha passat, identificar responsables i desplegar tots els mitjans diplomàtics, humanitaris i policials necessaris per prevenir noves tragèdies. Però, sobretot, no emprendre camins que ja han fracassat i que només serveixen per multiplicar la violència i penalitzar els més febles.

El president François Hollande ha reaccionat a l'atrocitat terrorista que ha flagellat París proclamant «la guerra». La seva resposta ha sigut similar a l'adoptada en el seu moment per George W. Bush arran dels atemptats que el 2001 van sacsejar el centre de Nova York. I no ha trigat a produir conseqüències. L'endemà dels atemptats, l'aviació francesa va intensificar els bombardejos a la ciutat siriana de Raqqa. Amb això es pretenia «donar al Daesh [ISIS] una resposta contundent». El que s'ha aconseguit, no obstant, va més enllà: convertir la mateixa població civil, com denunciava el diari francès Libération, en ostatge, no solament del terror provocat pels fanàtics sinó també del que generen unes bombes que o maten aquesta població o la forcen a fugir a ciutats més segures.

El Govern francès també ha defensat la necessitat de prorrogar durant tres mesos l'estat d'excepció, que la vigent llei limita a 12 dies. I ha impulsat reformes legislatives i constitucionals que atorguen més poder a l'Exèrcit i que permeten practicar registres sense ordre judicial, detencions sense càrrec i fins i tot privar de la nacionalitat francesa persones amb la doble nacionalitat. Aquestes propostes tampoc són noves. I fa temps que s'han mostrat més idònies per agreujar els problemes que per solucionar-los. Aquests dies, de fet, ja hem pogut constatar com, amb l'excusa de la seguretat, s'han dissolt concentracions de solidaritat amb les famílies de les víctimes, contra el racisme o simplement pacifistes.

No és, en efecte, amb bombardejos indiscriminats, atiant la islamofòbia o limitant drets i llibertats bàsics com s'acabarà amb el terrorisme. Per contra, per aconseguir-ho és fonamental pensar una resposta eficaç però asimètrica, que no condueixi a una espiral interminable de bel·licisme i patiment.

Si de debò es vol acabar amb ISIS és imprescindible pensar respostes diplomàtiques, humanitàries i de seguretat que siguin proporcionals al desafiament que ha suposat la seva emergència, i sempre sota control civil. Això suposa, d'entrada, tallar d'arrel les seves fonts de finançament, les seves vies de proveïment logístic, neutralitzar les seves xarxes de propaganda i captació, i reforçar i coordinar les mesures preventives i d'intel·ligència. I, sobretot, exigeix impulsar corredors humanitaris per a la població civil i donar suport als moviments democràtics del Pròxim Orient oposats al fanatisme, en lloc de contribuir a ofegar-los per mesquins interessos geoestratègics, com van fer molts països occidentals amb les primaveres àrabs.

Barcelona, Madrid, París, la Corunya, Cadis, Saragossa i moltes altres ciutats catalanes, espanyoles i europees han donat mostres reiterades del seu compromís amb un món més just i lliure de violències. Contra el terror que ens vol en guerra, avui és més necessari que mai apel·lar a aquesta tradició. A la de la Barcelona, ciutat de pau que ja el 1986 va votar contra el militarisme de l'OTAN; la que va acampar al carrer per exigir el 0,7% d'ajuda al desenvolupament; la que es va agermanar amb Sarajevo i la que va dir no a la guerra per petroli.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

I també, és clar, a la Barcelona que ara s'afanya a acollir els que fugen de l'horror arriscant la seva vida. Perquè les bales que van segar vides a París són les mateixes que diàriament atempten contra els veïns de Beirut, de Raqqa, de Kobane. Per això, ara més que mai és necessari alçar la bandera de les ciutats refugi i brindar una via segura i legal a les dones, homes i nens que avui es deixen la vida en mar i terra.

La barbàrie sense límits exigeix fraternitat sense fronteres. En aquests moments de foscor, les ciutats no podem mirar cap a una altra banda. Tenim, per contra, l'obligació de rebel·lar-nos contra els que ens voldrien aïllades, en silenci, i de fer sentir la nostra veu. A les institucions i als carrers, en defensa dels drets humans, de la democràcia i de la sostenibilitat de la vida al planeta. Contra la por i contra la nefasta temptació de l'ull per ull. No en peu de guerra, sinó en peu de pau.