Víctimes de la revolució silenciosa

Cada vegada que una dona és assassinada pel seu marit, parella o exparella a Espanya (i aquest any 2015 ja hi ha hagut 47 casos) ens provoca un sentiment entre estupor i angoixa. ¿Com és possible? ¿Una altra? Normalment tendim a situar els conflictes fora de nos­altres i com més lluny millor, així que entre la resignació i l'estupefacció volem creure que aquests fets no tenen res a veure amb nosaltres, que afecten tan sols aquelles persones que s'han vist involucrades en aquells tràgics successos.

I aquí hi ha el primer error. Aquests esdeveniments no són successos aïllats que per definició són fets imprevisibles, inevitables i inexplicables dels quals no és possible donar raó. El que ens costa d'entendre és que aquestes dones assassinades en els llocs més diversos de la geografia espanyola, i a mans d'homes de diferents estatus, edats i procedències, són víctimes de la revolució silenciosa protagonitzada per les dones durant els últims 30 anys.

No podrem entendre aquest complex fenomen si no l'inscrivim en un context històric, polític i social que expliqui els antecedents, les causes i les conseqüències que ha tingut per a les dones el llarg procés de conversió de ciutadanes de segona que van ser durant tants segles en subjectes de ple dret amb capacitat per portar a terme el seu propi projecte de vida.

Els processos de canvi social reals, més enllà del que és políticament correcte, de modes i d'aparences, tenen dues dimensions ineludibles sense les quals no es pot parlar de verdader canvi: una de col·lectiva i una de personal i intransferible. La dimensió col·lectiva és aquella mitjançant la qual un grup oprimit pren consciència de la seva subordinació i comença a qüestionar l'ordre establert. Aquest grup o avançada s'organitza, reclama canvis, fa soroll, es manifesta, emprèn campanyes reivindicatives, surt al carrer. Amb freqüència rep el desdeny de la majoria de la societat, se'l desacredita, als seus membres se'ls representa de forma caricaturesca, pejorativa, perquè la societat benpensant no tingui el desig d'imitar-los.

Però a poc a poc la justesa i la legitimitat d'aquestes demandas s'imposa, les reclamacions es revelen com a molt raonables, les idees sostingudes al principi per un col·lectiu minoritari s'escampen fins que, gairebé imperceptiblement, penetren en totes les capes socials. És així com avui moltes dones potser no es consideren feministes però comparteixen plenament els pressupostos de què partien aquelles.

Però la verdadera dimensió del canvi real és íntim i personal, i té lloc quan cadascuna de les dones no tan sols comparteix els ideals d'igualtat generals, sinó quan interioritza que també ella té dret a exercir la seva llibertat. Que no és una cosa que només facin les altres, les dones alliberades, les altres, sinó que jo també vull decidir per mi mateixa. I llavors ja no puc seguir vivint de la mateixa manera, ni estic disposada a tolerar que em subvalorin, m'humiliïn o em maltractin, ni a seguir mantenint una vida insatisfactòria només perquè m'havien convençut que aquest era el meu paper.

I és llavors quan una dona està disposada a desafiar el poder que se li ha imposat, és quan es nega a tenir relacions sexuals sense desig només per complaure el seu marit o el seu company, és quan reclama que allò que pensava que era la seva obligació ha deixat de ser-ho... i llavors s'enfronta realment al poder masculí... Una decisió que, en alguns casos, li pot costar la vida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè encara que sembli que vivim en una societat molt avançada, encara persisteix en estat de latència la idea que les dones són el segon sexe. I que el primer -el masculí- encara ostenta prerrogatives que de facto li fan creure que té drets adquirits sobre elles.

Avui ja no s'educa en aquests vells principis, però encara hi ha amplis sectors masculins que són refractaris a assumir que han perdut; per un altre costat, les imatges que se segueixen difonent a través dels mitjans de comunicació, el cine, la publicitat, la música i altres discursos culturals insisteixen a presentar les dones com a objectes de consum, coses a utilitzar; discursos incapaços de produir idees noves d'acord amb el suposat Estat de dret igualitari en què vivim des de fa anys. Sinó al contrari, assistim a una guerra simbòlica contra les dones que té com a camp de batalla els mitjans de comunicació, i l'objecte a abatre, el cos femení. Crèiem que el canvi protagonitzat per les dones en les últimes dècades havia sigut una revolució incruenta, però les més de 50 assassinades per les seves parelles o exparelles ens recorda que són el que avui es denomina víctimes col·laterals d'aquesta rebel·lió a la vegada col·lectiva i individual.