Cristóbal juga amb foc
Cristóbal Montoro juga amb foc. Com aquell xicot que no deixa de controlar la seva nòvia i, que al final, ho perd tot, a Montoro només li falta demanar al conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, les claus d'accés a la Línia Oberta dels comptes del Govern i una targeta --no sé si 'black' o no-- per controlar qualsevol moviment de l’executiu català.
Montoro està obsessionat en computar els 1.300 milions de deute diferida contret per la Generalitat abans del 2013, diners que el tripartit va usar per construir noves carreteres i centres penitenciaris de l'única manera que tenia per fer noves construccions, en la deute catalana. Res d'estrany ni poc usual. Els precursors en aquesta forma de pagament, alguna cosa semblant al leasing de les empreses, van ser precisament els països europeus més avançats econòmicament. La col·laboració publicoprivada que tant ha ajudat al progrés d'Espanya.
Catalunya no és l'única administració que ha fet servir aquesta eina de finançament d'obra pública. Molt lluny dels 1.300 milions que Montoro vol computar com sigui l'exercici actual català, el Govern espanyol encara deu a través d'aquesta fórmula, com a mínim, gairebé 34.000 milions d'euros. L'AVE, que provoca tant orgull espanyol i que situa l'Estat en el tercer lloc del món amb més quilòmetres d'Alta Velocitat, a través de l'empresa pública ADIF, té un deute de 25.800 euros, dels 50.000 que en tots aquests anys , l'Estat ha invertit a canvi d'un grapat de vots en municipis com Tardienta --1.005 habitants-- o Villanueva de Còrdova --9.226 habitants.
Notícies relacionadesEl departament de Montoro deu entre 6.000 i 8.000 milions d'euros més per culpa de les radials de Madrid i altres tants encara no comptabilitzats que corresponen al projecte Castor. Si l'Eurostat obliga Espanya a comptabilitzar tota aquesta deute pública diferida, l'amenaça de fallida de l'Estat tornarà a treure el cap. Tenint en compte que els projectes radials i el Castor han hagut de ser rescatats pel govern Espanyol, em temo que el que té Montoro és una mica d'enveja que a Catalunya els projectes, a diferència dels plantejats des de Madrid, funcionin i tinguin utilitat pública.
El que ha passat a Catalunya aquesta setmana és inaudit. Més enllà de la sensibilitat del material amb el que s'està jugant, la situació política fa que, d'una qüestió que hauria de treure al carrer agafats de la mà a tots els partits polítics, s'acabi fent partidisme. ¿Algú dubta que al País Basc, en cas de patir un atemptat així al seu autogovern i les seves finances que, al final, són les que permeten el pagament als proveïdors i els funcionaris, no sortirien tots al carrer a l'uníson a reivindicar el que és seu? Fins i tot els del PP se sumarien a nacionalistes, socialistes i abertzales per reclamar respecte. Com a catalans, ens queda molt per fer.
