La millor defensa: la prosperitat

Si demà s’acabés la guerra a Síria, demà passat els milions de sirians refugiats a Turquia, Líban i Jordània no podrien tornar encara als seus llocs d’origen. Ni ells ni els milions de desplaçats que continuen dins de les fronteres sirianes. Cap d’aquestes persones, foragitades involuntàriament i amb el seu projecte vital en suspens per causa de la guerra, no veurien millorar la seva dura realitat quotidiana per la mera finalització de les operacions militars.

Caldrà que passin uns quants anys, un cop acabada la violència, per que puguin retornar als seus llocs d’origen. I uns quants anys més per que recuperin uns patrons vitals similars als que tenien abans de la tardor del 2011. També trigaran a recuperar-se els habitants originals d’aquestes ciutats frontereres amb Síria que des de fa quatre anys pateixen, colze a colze amb els refugiats, les conseqüències d’una llarga guerra.

Estem davant d’un problema vital de milions de persones, tots ells veïns de la nostra compartida Mediterrània, que ja fa temps s’anuncia com un problema col·lectiu dels països i ciutats riberencs. L’èxode de refugiats que volen reconstruir la seva vida al si de la Unió Europea ja fa anys que dura. Gairebé des de l’inici de les hostilitats. Però si aquest estiu el tema ens ha assaltat des de les portades dels diaris, les capçaleres dels noticiaris i els trending topic es per que alguns centenars de milers, només una fracció dels milions que hi ha, tracten de fugir de la seva desesperació vital i busquen un lloc on reconstruir el seu projecte de vida. Com a essers humans, hi tenen tot el dret. Son els nostres veïns. El nostre benestar depèn de que el seu estigui en uns nivells raonables, com ho estava per la majoria d’ells abans de l’esclat de la guerra a Síria.

La palanca que ens ha de fer reaccionar davant d’aquesta realitat no es donar resposta als atemptats de París. La palanca que ens ha de moure a actuar es veure que si milions dels nostres veïns continuen vivint sense expectatives de futur permetrem que es continuï alimentant un mite. El mite de que aquest es un conflicte entre civilitzacions o un conflicte entre religions. En aquest punt, només recordar-vos que Al Capone i els seus sicaris justificaven els seus actes de violència pregonant que “ells feien justícia per als italo-americans, la justícia que l’Estat els hi negava”. En aquell cas i en el que ens ocupa estem davant d’una banda de delinqüents fortament armats i altament organitzats que usen el pretext de “l’injust es l’altre” per construir el seu imperi mafiós.

Per moltes raons: d’humanitat d’empatia, de sensibilitat, de creença, de solidaritat, de pur raciocini o d’egoisme, (cadascú s’identificarà amb la raó que més propera li resulti...) els i les ciutadanes que vivim a la Mediterrània estem interpel·lats per aquest problema. Es arribat el moment d’actuar. D’actuar amb fermesa, intel·ligència i sentit de la historia.

La millor forma de combatre la desesperació es ajudar a construir expectatives de futur. Ajudar a construir projectes de vida. Ajudar a construir prosperitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La gent de Barcelona ho sabem. I sabem com fer-ho. De ciutat a ciutat. Ho varem fer per donar suport als nostres germans de Sarajevo. I va ser un èxit. Ara ho hem de tornar a fer. Ens hem de comprometre, de comú acord amb les altres ciutats solidàries d’Espanya i Europa, amb les ciutats de Turquia, Líban i Jordània que porten quatre anys acollint als refugiats. Per començar els hem de demanar perdó per haver trigat tant a reaccionar. I a continuació hem d’exercir el nostre ferm compromís de llarg recorregut. Començant per l’ajut humanitari. El llarg recorregut necessari per acompanyar a aquestes ciutats en la seva reconstrucció econòmica. Ciutat a ciutat. En el seu camí cap a la prosperitat. La millor defensa del nostres patrons de vida a la ribera europea de la Mediterrània es la prosperitat dels nostres veïns del sud i del Llevant.

La ciutat de Barcelona, com ja ha fet en el passat, ha d’exercir el seu lideratge euro-mediterrani i encapçalar un moviment de ciutats europees que es comprometi en la reconstrucció econòmica de les ciutats frontereres amb Síria afectades per l’allau humana que fuig de la guerra. Tenim a la ciutat la seu de nombroses institucions internacionals (l’Unión pour la Méditerrannée, Metròpolis, l’Associació Mediterrània de Cambres de Comerç, l’IEMED, entre moltes altres...) que poden ser alguns dels instruments necessaris per dur a terme aquesta iniciativa. Posem-les a treballar. Per descomptat, encapçalades per l’Ajuntament.