Expectació, il·lusió, incertesa, desconfiança, però sobretot necessitat. La setmana que ve tenim una nova Cimera del Clima a París anomenada COP21, com cada any en aquesta època des del 1995 a Berlín, i necessitem urgentment prendre decisions, i especialment portar-les a terme. No és temps de lamentar-se. En la reunió de Copenhaguen el 2009 s'hauria hagut d'arribar a un acord que substituís el Protocol de Kyoto, la durada del qual es va estendre fins a l'any 2020 a la Cimera del Clima de Doha l'any 2012.
L'objectiu principal de la cimera de París és arribar a un acord internacional que defineixi el marc de reducció dels gasos que estan provocant l'actual canvi climàtic -el ja massa famós diòxid de carboni, però també el metà, l'òxid nitrós i altres gasos d'efecte hivernacle- en quantitat suficient per evitar que la temperatura mitjana del planeta no augmenti més de 2 graus centígrads, objectiu definit políticament i no científicament. Però la crua realitat és que la temperatura ja ha augmentat gairebé un grau, amb la qual cosa el marge per reaccionar és cada dia més limitat i urgent. Això implica prendre com a mesures principals deixar d'usar com més aviat millor els combustibles fòssils com a font bàsica d'energia, augmentar l'eficiència energètica i revisar i modificar els patrons de mobilitat. Però no únicament això: les decisions a prendre impliquen canviar radicalment l'actual model socioeconòmic energètic. El model de societat que va emergir a finals del segle XIX ja ha fet el seu recorregut, i hem de passar a un altre de nou en què prioritzem la qualitat sobre la quantitat. Les idees i les tecnologies per fer-ho ja estan entre nosaltres.
Més esforços
Notícies relacionadesLa dinàmica per arribar a un acord, que no seria d'aplicació fins a l'any 2020, s'està basant en una estratègia en què cada país ha presentat de forma voluntària -tipus barra lliure- la seva proposta de reducció, cosa que ha ajudat de forma molt important. Tots els estats arriben a París amb les seves propostes de reducció, i això hauria de facilitar la presa de resolucions i l'acord final. Afortunadament, la resposta a aquest esquema ha sigut molt positiva, però les quantitats de reducció, així com els terminis d'aplicació i l'any de referència, són massa conservadors i insuficients. Els esforços han d'augmentar substancialment.
Hi ha un sentiment bastant general que hi haurà acord, encara que hi ha quatre factors principals que determinar l'èxit de la cimera: 1) si l'acord és vinculant o voluntari; 2) que es defineixin uns nivells de reducció d'emissions prou elevats i en terminis de temps menors; 3) una ajuda financera adequada, i 4) que sigui revisable. Els dos principals països emissors, la Xina i els Estats Units, ja han arribat a acords bilaterals, cosa que porta a ser optimista. De totes maneres, en aquest moment l'important és que hi hagi un acord que almenys cobreixi mínims i que ajudi i millori la governança mundial, ja que el que ens estem jugant és molt encara que només sigui per l'egocentrisme de l'espècie humana.
