Més alcohol, que això no ho aguanto
El procés català ha mort, si és que alguna vegada ha estat realment viu en els llocs on realment habita el poder
El procés ha mort, si és que alguna vegada ha estat realment viu en els llocs on realment habita el poder. La il·lusió reflectida al carrer, on ha bategat amb més força un moviment que es creia realment capaç de canviar les coses i fer alguna cosa nova, s'ha traduït en frustració quan ha arribat a les institucions. I no és culpa d'un o altre, és culpa de tots.
Som molts als que se'ns ha acabat la paciència. El 27 de setembre, el procés català va començar a enterrar totes les il·lusions que s'havien creat. No hi havia majoria per anar cap endavant amb la ruptura. Ni tan sols hi havia majoria. El partit guanyador va obtenir 62 escons i la resta, el que més, no va arribar als 30. Cap suma fa majoria, perquè dos no sumen si un no vol.
Fa més d'un any el conseller Felip Puig va sentenciar que no era el moment de votar. I el temps li ha donat la raó. El van prendre per boig, però l'experiència és un grau. El país avui no està prou madur per començar la construcció d'un nou estat. I amb els moviments de les últimes setmanes, crec que ha quedat clar. És més, jo amb tots aquests actors no vull començar res. Val més boig conegut que savi per conèixer.
Unes noves eleccions, sense una gran campanya ni tot allò que ens costi massa diners públics, perquè els missatges són molt clars i els hem repetit fins a la sacietat fins fa molt poc, són un mal menor per solucionar un problema que avui és més evident que mai. Catalunya necessita tenir un govern fort que deixi de parlar només sobre què vol ser de gran, per fer-se gran. Repetir sense parar què volem ser, mantenint al llindar de la pobresa a ciutadans, no és una bona cosa. Perquè serem el que hàgim de ser, el que entre tots i la majoria decideixi què vol ser, si estem tots junts.
Uns han demostrat que el seu No era el veto a una persona. D'altres, que aquesta persona era intocable. Al final, la ràbia i el partidisme s'han convertit de nou en guanyadors. Cosa de la vella política disfressada de nova, aquesta del putaramonetisme, que ha passat del "Això no toca" al "sí crític". Per cert, un sí crític que, en aquesta ocasió, ni s'ha posat sobre la taula.
300 anys més tard, amb centenars de persones que han mort lluitant per la llibertat, ens encadenem a un nom i deu persones. I just quan ens toca llançar el penal en una porteria sense porter, després d'un campionat dur i amb obstacles, ens ho juguem tot a una bola. I decidim no llançar-la, per por.
No es tracta que el vot de 300.000 persones hagi de canviar el que van votar 1.600.000. Ni tampoc que alguns vulguin fer incomplir a una formació política el que diu el seu programa ni el que van dir en campanya, cosa a la qual estem molt habituats. Es tracta d'arribar a un acord. Ningú és imprescindible, però no podem prescindir de ningú. Ni tampoc és just que algú que acaba d'arribar vulgui carregar-se a qui més ha fet per arribar fins aquí. Això és política.
Allibereu les agendes, que per març tornarem a fer una excursió a les urnes. Al final, sí que serem democràtics. Votarem cada any, per no sabem bé el què. I, si anem a unes noves eleccions, estatuts de la CUP a mà, aquests deu diputats no es podran tornar a presentar, no? I, Artur Mas, ¿encapçalarà una llista de CDC amb independents? ¿La presidència se la disputaran Acostades i Junqueras? I, quin paper passaran a tenir PSC, Catalunya sí que és pot i el PP?
Portin una altra caixa de ginebra que, per aguantar les sobretaules d'aquest Nadal m'hauré de emborratxar. Diuen que així un veu les coses més clares, no?
"Qui dia passa, any empeny, el teu ..."
