La comunicació política

En els gairebé 10 anys que fa que treballo com a consultor polític no he necessitat mai més de cinc segons per saber si un polític valia la pena. L'exercici és senzill, però eficaç. Imaginin-se el quadro: un candidat al centre i dues portes al seu davant, a la de l'esquerra l'espera un periodista i a la de la dreta el president del seu partit. ¿Quina porta obrirà primer? Si el polític obre la porta de l'esquerra, volem treballar amb ell.

Si es creu en la comunicació política és imprescindible entendre que sempre s'ha de jugar en obert. Això implica que hi hagi necessàriament moments amargs i moments dolços. En aquest temps en què hem assessorat diferents candidats del PP, del PSOE i de partits nacionalistes, els asseguro, per exemple, que no hauríem pogut guanyar mai eleccions amb el PP a Euskadi, Catalunya o Extremadura sense practicar aquest principi. Es guanya amb l'estil i es mor amb l'estil. Si ho fas així, la comunicació sempre et dóna més del que et pren.

El resultat d'una estratègia i un posicionament sempre és un missatge polític. Però abans de definir-lo i sintetitzar-lo en un eslògan per a peces de ràdio, televisió o xarxes socials s'ha de dominar el cens electoral. Avui el votant que decideix eleccions a Espanya té menys de 40 anys i representa per primera vegada en la nostra història recent el 34% del cens. El PP i el PSOE el necessiten no per guanyar aquesta campanya, sinó per sobreviure en el mercat electoral espanyol a partir del 20-D.

Es tracta de 20 milions d'espanyols que formen una generació que s'ha desenvolupat plenament en democràcia, jove, plural, europea, moderna, transmèdia. La seva actitud és inconformista, els agrada la videopolítica, utilitzen les noves tecnologies, es marquen la seva pròpia agenda, han desdibuixat l'eix esquerra-dreta i tenen un criteri perfectament format sobre què és Espanya i sobre el que ha passat a Grècia, a Itàlia, a Portugal i a Europa aquests anys.

La posició relativa del PP i del PSOE enfront de Ciutadans i Podem en aquests menors de 40 anys és de clara vulnerabilitat. Per això la seva forma d'entendre la comunicació política ha d'iniciar una transició de missatge. Els votants que avui sostenen les seves victòries en diferents punts, com per exemple a Madrid i Castella i Lleó (PP) o a Extremadura i Andalusia (PSOE), són generacions cada vegada més envellides, que van entre la dictadura, l'autarquia i l'inici de la democràcia. I no obstant, en totes, tant el 2011 com el 2015, els dos partits majoritaris han tingut avisos seriosos sobre la seva hipotètica hegemonia, fins i tot amb canvis de Govern. Aquest 34% del cens és el que ho ha fet possible.

Sense entrar en la batalla ideològica, a molts d'aquests menors de 40 anys el tractament de PP i PSOE en temes que divideixen els votants, com l'avortament, la memòria històrica o la corrupció unida a l'i tu més, els genera rebuig. El mercat electoral està fragmentat. Per exemple, avui Ciutadans i Podem junts tenen més votants liberals (31%) que el PP i el PSOE junts (28,6%). Ho poden comprovar en l'últim CIS. L'immobilisme no ven, i si no decideixen els partits ho fa la història. No només cal centrar-se, per tant, en com ho venem (el màrqueting polític), sinó també en el que oferim (el programa polític). I aquí el que concreta, guanya, perquè el 80% del vot es guanya només amb el 20% dels temes. Però que ningú s'equivoqui, aquests menors de 40 anys volen conèixer al màxim tots els candidats abans de votar-los. Els interessa la persona més que el personatge, i per això la comunicació que necessiten PP i PSOE s'ha de personalitzar, informar i entretenir. És un encert que tant Albert Rivera com Pedro Sánchez comparteixin espai amb Jesús Calleja, que Pablo Iglesias toqui la guitarra a El hormiguero o que Soraya Sáenz de Santamaría balli amb Pablo Motos. També ho són els retrats 24 hores que impulsa Iñaki López o les entrevistes més personals que realitza Risto Mejide. Si no els volguessin veure els votants, no tindrien audiència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Segons les nostres xifres, la probabilitat més alta per al 20-D és la següent: victòria del PP (26,98%), amb un PSOE (21,23%) jugant-se la segona plaça amb Ciutadans (18,86%) i amb Podem seguint-los (14,20%). Caldrà veure si els 15 dies de campanya varien poc o molt l'estimació, com a conseqüència de l'eix Espanya-Catalunya i, després dels atemptats de París, del nou eix temàtic de seguretat. El que sí que podem assegurar és que aquest 34% que ha acabat amb les majories absolutes seguirà creixent i que el 2019 podria donar per primera vegada la victòria a qualsevol dels dos partits emergents. Aleshores, quan els candidats estiguin al centre i hagin de decidir entre dues portes, segur que la majoria optarà per l'esquerra.

Consultor polític.