Contra els meus
En política, quan més es nota a qui vols beneficiar és quan et toca escollir a qui perjudiques
Fa més de trenta anys vaig anar un dia a sopar a casa del meu avi i, a l'entrar al menjador, vaig tenir la sorpresa de veure el televisor -un trasto enorme, molt anterior a les pantalles planes d'avui dia, normalment interposat enmig del saló, sobre un carret de rodes- desendollat i arraconat de cara a la paret. Vaig preguntar si s'havia espatllat i el meu avi va contestar: «No. És que si els veig no els podré votar». «¿A qui?», vaig preguntar. Ell va arrufar una mica el nas i, potser perquè em considerava massa jove per merèixer una resposta més concreta, va dir: «Als meus».
Era un home de dretes i, en temps d'estricte bipartidisme, no podia ni plantejar-se cap fórmula d'alternança del vot. No obstant, tenia una important cultura política i històrica i, en la seva joventut, havia viscut per Europa, de París cap amunt, països nòrdics inclosos. També per les seves activitats professionals havia mantingut tractes freqüents amb europeus, fins i tot en les pitjors èpoques del recalcitrant aïllacionisme hispànic. La seva idea de la dreta política tenia molt poc a veure amb el que llavors representaven els populars a Espanya. Acostumat als referents de la dreta liberal d'Alemanya, França, Suècia, el meu avi sabia que si veia i escoltava Manuel Fraga es quedaria sense votar.
Jo, en canvi, em tenia per socialdemòcrata i experimentava exactament la sensació contrària. Estem parlant del 1982. Amb els meus 18 anys acabats de fer, tenia la papereta més que preparada i la mostrava amb orgull. Ficar aquell paperet per la ranura de l'urna seria orgàsmic: per art de màgia, cada votant obtenia una clau màgica, un accés secret a la màquina del temps que en acabaria permetent clausurar un passat que no havíem viscut plenament (però de les últimes ombres del qual sí teníem coneixement) i, al mateix temps, acostar a empentes el futur: ja no hauríem d'anar a Londres per avortar (ni per comprar consoladors, pensàvem, en una banal samfaina que equiparava les llibertats majúscules amb les anecdòtiques). Educació i sanitat gratuïtes i universals...
És cert que ben aviat vam començar a arrufar el nas. L'idioma va registrar un sentit nou i específic per a «el desencant», una etiqueta que descrivia la seva època amb tanta eficàcia com «el destape» havia descrit l'anterior. Els nostres primers televisors de pantalla plana es van anar acostant també al racó a mesura que assimilàvem que del concepte socialdemocràcia s'esqueixessin a poc a poc l'estocada de l'OTAN, la renúncia a una llei de terminis per a l'avortament, el manteniment del concordat, el paperot insuportable d'acceptar que fos Aznar (¡Aznar!) qui liquidés el servei militar obligatori, les successives reformes laborals... D'aquí als GAL i la corrupció sistematitzada hi va haver un salt breu en el temps, però inabastable en les nostres consciències.
Hi va haver un temps en què la paraula socialdemòcrata ens feia mirar Europa amb orgull al pensar en referents com Willy Brandt, Olof Palme, Mitterrand. Avui hi ha qui l'usa gairebé com un insult. Em sembla molt destacable la facilitat amb què una societat que s'havia ideologitzat a marxes forçades amb la Transició va passar a acceptar majoritàriament la idea que en realitat el que distingia un bàndol polític de l'altre no tenia a veure amb les idees sinó amb la gestió econòmica. I, per acabar-ho d'adobar, quan la crisi ha portat el moment en què, efectivament, el més urgent era gestionar, no hem tingut més remei que acceptar una gestió que és transparentment i ofensivament ideològica. Perquè quan més es nota a qui vols beneficiar és quan et toca escollir a qui perjudiques.
Tinc un bon amic que diu que si votes socialista no ets roig, sinó rosat, i aquesta és una burla amable si es compara amb el to que la paraula adquireix en alguns fòrums virtuals, on fins i tot s'ha posat de moda escriure-la entre cometes, com si les cometes fossin pinces que ens permetessin subjetar-la sense por de contaminar-nos. Si a més vius a Catalunya i no ets nacionalista, si encara no has aconseguit pair la noció que va ser Maragall -el socialdemòcrata de cultura mediterrània i europea, el líder d'una Barcelona gestionada almenys amb relativa consciència ideològica- qui, per poder governar, va acceptar obrir la porta per la qual s'ha colat el gèlid corrent del sobiranisme, no et queda cap més remei que arraconar no només el televisor, com el meu avi, sinó també les hemeroteques, els fòrums, els debats, bona part de la teva memòria i fins i tot un racó de la consciència. I el dia que un nét ingenu pregunti per què, podràs contestar: «Per poder votar els meus sense sospitar que potser voto contra els meus».Escriptor.
