EL LLEGAT DEL FILÒSOF JUAN VILLORO
L'alternativa
Des del 1994 no han faltat notícies de Chiapas, però molt poques sobre l'heroisme de la vida diària a les comunitats zapatistes
El Fondo de Cultura Económica acaba de publicar 'La alternativa', llibre pòstum de Luis Villoro, que inclou la seva correspondència amb el 'subcomandante' Marcos, ara Galeano. Com assenyala Luis Hernández Navarro en el seu documentat i suggerent pròleg, estem davant del llegat d’un filòsof que als 74 anys es va acostar a les comunitats zapatistes per aprendre’n. Al fer els 91, va acabar el volum que ara circula.
No és fàcil parlar dels parents, i menys si es dediquen a la filosofia. De petit temia el moment en què els companys parlessin dels oficis dels seus pares, que tenien professions comprensibles. Quan arribava el meu torn, esmentava la paraula filòsof i tartamudejava una explicació: «És algú que busca el sentit de la vida». Naturalment, els meus amics es pensaven que el meu pare es passava les hores a les cantines, indagant l’existència al compàs dels mariachis.
Michel Tournier va escriure un assaig de títol exemplar, 'La dificultat de ser fill', sobre la tensa relació entre Klaus Mann, autor de l’estupenda novel·la Mefisto, i el seu incomparable i egregi progenitor, Thomas Mann. En efecte: no resulta fàcil parlar dels parents.
El treball del meu pare va representar un enigma fins que vaig ser adolescent. En retrospectiva, adverteixo que practicava la filosofia en zones molt diverses. Quan l’equip visitant entrava a la pista de Ciudad Universitaria, encarava els que l’escridassaven i els comminava a aplaudir: «¡Són els nostres convidats!, ¿què seria de nosaltres sense el benefici de tenir rivals?». Els veïns de seient aplaudien per no enfrontar un altre interrogant pertorbador.
Si algú es colava a la cua per comprar entrades al cine, s’acostava a l’intrús i li parlava dels mèrits de la precedència i el valor moral de merèixer un lloc en la cadena de l’ésser. Les seves paraules eren tan estranyes que solien tenir èxit. Quan jo li demanava diners, es dirigia a un dels molts volums blaus que integraven la versió en alemany de les Obres completes de Marx. Naturalment, els seus estalvis eren a 'Das kapital'.
Vaig créixer amb un pare que buscava el significat profund de les coses i es desesperava davant els misteris de la vida diària. Odiava els tràmits burocràtics, però es tranquil·litzava si això li permetia parlar de Franz Kafka o Max Weber. La representació del món va ser la seva realitat més genuïna fins que va trobar a Chiapas una altra realitat. Els seus últims apunts tracten de la relació entre budisme i zapatisme: la negació del jo i l’entesa de la vida i la lluita social com un camí que es descobreix a l’avançar.
El meu pare va morir el març del 2014. En els homenatges pòstums que va rebre es va imposar un cert diagnòstic acadèmic: Luis Villoro va criticar amb lucidesa el present, però es va imaginar amb excessiu romanticisme la societat futura. En un clima dominat pel pragmatisme i la por a les utopies, concebre un món que no existeix sembla un anhel desmesurat. No obstant, no ha sigut cap altra la tasca de la filosofia, de Plató a Giorgio Agamben, passant per Charles Fourier i Simone Weil.
A partir de l’experiència de les Juntas de Buen Gobierno a la zona zapatista de Chiapas, 'La alternativa' planteja la necessitat de passar d’una democràcia representativa a altres formes més directes de govern col·lectiu. ¿La política pot coexistir amb l’ètica? Sí, sempre que l’exercici del poder serveixi la comunitat i no sigui un fi en si mateix.
Des del 1994, no han faltat notícies de Chiapas, però el més important amb prou feines ha sigut cobert: l’heroisme de la vida quotidiana, la pacient transformació d’una de les regions més pobres de Mèxic en un teixit multicultural, on el nosaltres es pronuncia més que el jo.
'La alternativa' esmenta els èxits en salut, educació i combat de la discriminació dels caracoles zapatistes, i es concentra en la idea que ho fa possible: el dibuix d’un altre món.
Replicar aquest exemple a nivell nacional, ¿és una il·lusió tan inassequible com el Nou Món Amorós de Fourier, on el mar tindria gust de llimonada?
Notícies relacionades'La alternativa' no proposa rebutjar la democràcia, sinó canviar les regles de participació per poder actuar directament en la cosa pública.
No hi ha canvi polític sense imaginació. Només viatja a la Lluna qui primer és criticat per ser a la lluna.
