finances públiques
Contractes mal dissenyats
L'associació publicoprivada requereix cuidado per distribuir amb precisió els riscos entre les dues parts
L’últim decenni del segle passat va ser testimoni del naixement de la figura de la 'public private partnership' (la PPP en termes resumits, que tindria associació publicoprivada com a traducció). Aquesta és una fórmula per la qual el sector privat s’encarrega de la construcció i gestió d’una determinada infraestructura física i l’Administració pública la compensa pel servei que posteriorment presta durant un temps determinat. D’aquesta manera es podria aconseguir més eficàcia i eficiència que amb les fórmules tradicionals. El tret innovador és que els riscos, sobretot de demanda, que el projecte comporta a una PPP són compartits entre les dues parts, cosa que no passava amb les fórmules tradicionals, on requeien exclusivament sobre l’Administració i en definitiva sobre els contribuents.
L’exemple més freqüent és el dels peatges a l’ombra, que tant s’han utilitzat al nostre país els últims temps per a la construcció d’autovies. Una empresa mixta publicoprivada s’encarrega de la construcció i del posterior manteniment de l’obra, i l’Administració li reemborsa la inversió en funció dels vehicles que circulin per aquesta autovia. Segons els experts, perquè aquesta fórmula funcioni correctament és necessari que el soci privat corri amb una part del risc que suposa la incertesa sobre el trànsit que la nova via suportarà. Així té incentius per minimitzar els costos de la construcció i el manteniment. És per això que el disseny del contracte que dóna naixement a la PPP requereix especial cura per definir de manera precisa la distribució dels riscos entre les dues parts.
A Espanya aquesta nova fórmula també ha conegut un cert auge. Però temo que en ocasions s’han disfressat com a PPP associacions que en realitat no ho eren si es jutja pels resultats. Tres exemples em vénen al cap. El de la plataforma Castor, avui inoperant; el del túnel de l’AVE pel Pertús, que ha entrat en suspensió de pagaments, i el que ara té al damunt de la taula l’alcaldessa de Madrid de Calle 30, la societat creada pel seu antecessor Ruiz-Gallardón per construir i mantenir l’obra faraònica dels túnels de la M-30 de circumval·lació de la ciutat. Hi ha indicis sòlids que en els tres casos els contractes no tenien el disseny adequat, ja que asseguraven a la part privada l’obtenció d’uns beneficis fos quin fos l’ús posterior que se’n fes.
dit l'expressió ‘elits extractives’ dit l'expressió ‘elits extractives’
Per la seva novetat mereix ser comentat aquest cas de Calle 30. L’ajuntament de la capital posseeix el 80% de les accions i la resta està en mans de dues conegudes empreses constructores, la presència de les quals permetia «aprofitar l’experiència i els recursos d’un soci privat en la gestió i explotació de vies de gran capacitat». L’obra, a càrrec de les dues empreses en qüestió, va suposar una inversió, més elevada del que estava previst, de més de 5.000 milions d’euros, que es van finançar mitjançant crèdits diversos amb interessos i amortització a càrrec exclusivament de la corporació municipal. De manera que, avui dia, Calle 30 es limita a la conservació i el manteniment de l’obra. A canvi, va percebre de les arques municipals 125,79 milions d’euros en el passat exercici, però la seva prestació només li va suposar un desemborsament d’una mica més de 37 milions, amb uns suculents beneficis. En resum, Ferrovial i Dragados, filial d’ACS, van tenir beneficis amb la construcció i ara segueixen bevent del manteniment sense haver corregut el més mínim risc. Ara, la senyora Carmena i el seu equip estudien la manera de modificar el contracte per reduir aquesta càrrega que pateixen les finances municipals.
La plataforma gasista i el túnel del Pertús presenten diferències respecte del cas explicat. La primera segueix inactiva, acumulant òxid i salnitre marí, amb molt escasses esperances que un dia es pugui utilitzar, fora que es dediqui a la cria de musclos. Però ha suposat el pagament de prop de 1.500 milions d’euros a ACS, que ha sortit ben parada de l’aventura. Ara aquesta mateixa empresa reclama a l’Estat un munt de milions perquè els trens que travessen els Pirineus pel túnel del Pertús són escassos i els peatges percebuts són inferiors a la càrrega financera suportada per la inversió efectuada.
Acemoglu i Robinson van encunyar l’expressió elits extractives. Són les minories que tenen prou poder per apropiar-se rendes que no tenen contrapartida en el benestar aportat per aquestes minories a la societat. César Molinas, pensant en Espanya, les va identificar amb la classe política que utilitza les institucions en benefici propi. Però em fa la impressió que hi ha tres o quatre empreses constructores, de noms prou coneguts, a les quals l’expressió encara els va més com l’anell al dit.
