¡Quin plaer!

La campanya electoral d'aquest any marcarà sens dubte un abans i un després en la comunicació política. El debat organitzat per Atresmedia la nit del dilluns canvia definitivament les regles del joc. I també la forma de treballar dels guardians del missatge: els spindoctors que han evolucionat de Miguel Ángel Rodríguez, amb una televisió portàtil a la mà i el puro a la boca vetllant pels missatges de José María Aznar a Verónica Fumanal, una joveníssima i inquieta periodista que amb el mòbil a la mà ha assessorat ja a Albert Rivera a Catalunya i Pedro Sánchez en aquestes generals. Del candidat clàssic als imprevisibles.

No m'agrada quan en finalitzar un debat, es parla de guanyadors i perdedors. Perquè tots es creuen que han guanyat i alhora que el seu adversari ha perdut. I segurament és així. Un debat és tan llarg i amb tants temes, que difícilment una mateixa persona pot arribar a satisfer totes les sensibilitats. Però m'atreviré a donar un guanyador -la democràcia- i un perdedor -Mariano Rajoy-. La democràcia, perquè ahir va fer un salt importantíssim en qualitat. Permetre als votants escoltar en les mateixes condicions a tots els partits amb possibilitats de govern, és un fet que hauria de ser normal en qualsevol país avançat. I deixar per a la història ja, el tradicional cara a cara entre President del Govern i cap de l'oposició que no porta a res. O bé traslladar-lo a mitja legislatura, com a examen de reconeixement a un i a altre. I Mariano Rajoy, que sort va tenir de Soraya, va ser el gran derrotat. Per que quan avui tothom parla del debat a quatre, fins i tot aquells que no llegeixen diaris ni es connecten a perfils d'informació política a twitter, es pregunten on era el president del Govern. Fins i tot la meva àvia em va preguntar si aquesta vegada ja no es presentava. La por a donar la cara és el pitjor enemic per a qui pretén ser un líder. I com aquella dita que diu que "millor que parlin de tu encara que sigui malament" a Rajoy avui li hagués anat millor que el recordessin encara que fos per no haver dit res.

La masterclass de periodisme que ens van fer ahir l'incombustible Ana Pastor i Vicente Vallés s'estudiarà a les facultats durant força temps. Aconseguir que tots els partits acceptin un debat sense temes pactats, amb preguntes sorpresa, sense faristol i sense taula i amb dret a parlar quan vulguin és molt difícil. Però escolta, que plaer. Quina sort va tenir Atresmedia el dia que en arribar el PP al Govern, TVE va decidir prescindir dels serveis d'Ana Pastor. Segurament una ment tan lúcida i innovadora no li vindria malament avui a la cadena pública per no enfonsar-se en les audiències i en la qualitat de servei públic.

El debat a quatre també ens visualitza que tot això ha canviat per la irrupció de nous partits en l'espectre electoral. Sense Podem i sense Ciutadans això no seria el mateix. I són segurament aquests dos partits més emergents els que van recollir més vots en el debat d'ahir.

Pablo Iglesias, per a molts el gran guanyador, es va sentir comodíssim durant tot el debat. Fresc, menys agressiu del que ens té acostumats, amb un missatge clar i convincent. Amb un equip darrere que, del mentor de Podem en les xarxes socials Eduardo Fernández (24) al seu director de campanya Iñigo Errejón (32), eren els més joves i diligents controlant el missatge a plató però també en les xarxes.

Albert Rivera, que sent la pressió de sobre qui es posen tots els focus amb unes enquestes que cada dia són millors per a l'equip taronja, es va mostrar sòlid durant tot el debat. Va calcular bé totes les seves intervencions i els gestos no verbals, com mostrar una portada del diari El Mundo on apareixien els possibles cobraments irregulars de Mariano Rajoy. Una acció inesperada que va dissenyar Fernando de Páramo (27), el jove secretari de Comunicació i diputat al Parlament de Catalunya, que al costat de José Manuel Villegas són els arquitectes de l'americanització dels actes i l'auge d'Albert Rivera.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Soraya Sáenz de Santamaría i Pedro Sánchez, per cert els més mal vestits dels quatre, van jugar de nou a la vella política en un escenari nou, tirant-se pedres l'un a l'altre. Tot i que la vicepresidenta va aguantar més que el líder del PSOE, els dos van perdre una magnífica oportunitat de frenar la caiguda de vots que els preveuen les enquestes.

A dotze dies de les eleccions, la sort està a l’aire. Falta per veure el cara a cara, que crec que serà més del mateix del Soraya-Pedro d'ahir i el multitudinari debat amb totes les forces en hores intempestives de TVE. Per cert, una demostració del respecte de la corporació pública a tots els espanyols posant un debat a la mitjanit. No crec que calgui protegir els espectadors d'alguna cosa ... o potser si, de la manca de cultura democràtica que encara hi ha a Espanya.