Carregar les piles

Les germanes Roser i Teresa, vedrunes del Mas Escorial de Vic, arribaven amb puntualitat anglesa a la cita. Totes dues cabell blanc, vestides de carrer i gairebé agafades de bracet somreien en veure l’estol de simpatitzants que, com elles dues, feien temps abans que comencés l’'espectacle'. Des de fa anys, els mítings són espais d’'embriagament' col·lectiu, moments per marcar múscul davant les càmeres de televisió, i més si l’entorn acompanya: Vic és un feu nacionalista i catalanista per excel·lència, però evolutiu com la mateixa ideologia d’una CDC que ara abraça l’independentisme. Socialment, la ciutat té la mateixa composició que les bases de la difunta Convergència i Unió. “Vic serà nacionalista o no serà”, m’havia xiuxiuejat en un bar de la plaça Major, feia temps, un alt càrrec del primer govern Mas, adulterant intencionadament la mítica sentència del bisbe Torras i Bages.

No totes les vedrunes que s’han quedat a la casa mare ho han fet per voluntat: la germana Maria, des del llit a causa de la seva avançada edat (té 90 anys), prega diàriament pel futur d’un país que només veu liderat per Artur Mas (en té una fotografia a la tauleta de nit, m’expliquen), l’estrella que tothom esperava a davant l’Atlàntida de Vic el passat dissabte. Mas fa campanya pel taradellenc Francesc Homs al capdavant de la coalició Democràcia i Llibertat (DL) en aquestes eleccions a les Corts del 20 de desembre. Homs era el plat fort de la matinal, però amb un país en estat de xoc per les complexes negociacions entre forces independentistes al Parc de la Ciutadella, la militància venia a enaltir Artur Mas; venia a veure el qui, per ells, és l’indiscutible president que ha de portar Catalunya a la famosa desconnexió.

Notícies relacionades

Francesc Homs al fòrum Primera Plana: en directe

Mas assenyala CDC com a clau del sobiranisme

Els mítings nacionalistes a Vic són d’alta volada. Són àgores d’exhibició social i de comunió del vigatanisme més autèntic: l’essència mantinguda i perdurada en el temps d’aquells qui van firmar el Pacte dels Vigatans a l’ermita de Sant Sebastià en el llunyà 1705, com es va encarregar de recordar Antoni Castellà, líder de Demòcrates de Catalunya, un dels partits que formen la coalició. De tots els qui van intervenir abans de Francesc Homs i el President (Anna Erra, com a amfitriona; Carme Sayós, Miguel Ángel Escobar i ell), Castellà va fer el discurs més erudit (o emotiu?), també apel·lant a Macià, Companys o Carrasco i Formiguera. Construcció de relat sobiranista i aclucada d’ull final a la importància de la Universitat per la ciutat. Gat vell de la política –a diferència del futur senador, el periodista ugetista Miguel Ángel Escobar, que va posar-hi l’accent social–, Castellà formava part de la legió de lictors que escortaven President i cap de llista: forces vives del Parlament i dels partit de la coalició o, també, l’expresidenta Núria de Gispert, que no va dubtar a saludar afectuosament les dues vedrunes quan se li van acostar buscant la seva complicitat religiosa. L’espiritualitat, en aquests moments que corre el país, és per molts un bon refugi per a l’esperança. Més, en els temps d’Advent que vivim.

D’una manera més mística o buscant el realisme més beneficiós pel procés, tothom que s’acostava a la carpa que hi havia davant de l’Atlàntida de Vic seguia el mateix 'mantra': s’han de carregar les piles. Deixar de banda l’escepticisme i creure que “aquest cop també ens en sortirem”, va entonar Mas. Les enquestes no són del tot favorables per DL --com reconeixien alguns líders entre bambolines--, que veu com C’s o ERC poden esdevenir primeres forces a Catalunya si no hi ha una mobilització massiva del vot nacionalista. Però, es clar, la ciutat de Vic sempre acaba acompanyant els anhels convergents: és l’indret ideal per fer un míting central de campanya, més en dissabte el matí quan hi ha mercat.